Père Pierre-Marie GY
La liturgie à l’époque romane
RESUM
En la litúrgia de l’època romànica (es parlava aleshores dels “divins oficis” o de “l’ofici de l’Església”) els fídels no rebien tant la comunió com abans, i la comunió al calze anava desapareixant ; però la confessió anual esdevé obligatòria, i les exèquies a l’església es generalitzaren. A l’Europa occidental tothom és baptitzat. El poble dels fídels, quasi tot il.letrat, venera les imatges santes, i el culte de la presència de Crist a l’Eucarístia es desenvolupa : al segle XIII, portara a l’elevació eucarística en el cànon de la missa i a l’institució de la nova festa del Còrpus. A la fí del s. XII, una inflexió de l’espiritualitat aparta la pietat de la dels temps patrístics, i obra el pas a una pietat nova de cara al Crist i la Verge Maria. L’època sera marcada per la devoció marial de sant Bernat, i per la devoció al Crist crucificat de sant Francesc. Aquest darrer serà també el primer a posar la festa nadalenca més en relleu que la de Pasqües.
Manuel Antonio CASTIÑEIRAS GONZÁLEZ
Topographie Sacrée, liturgie pascale et reliques dans les grands centres de pèlerinage : Saint-Jacques-de-Compostelle, Saint-Isidore-de-Léon et Saint-Étienne-de-Ribas-de-Sil
RESUM
La competència entre els grans centres de peregrinació en els segles XI i XII va portar alguns santuaris a emprendre una política artística d’emulació. En el cas de Compostel·la, la seva catedral es va concebre com un intricat sistema de citacions cultuals, arquitectòniques i iconogràfiques que respon a les necessitats propagandístiques de la seu jacobea i al seu desig d’omplir l’horitzó d’expectatives dels seus receptors. Per això, la peculiar dedicació i ubicació de les capelles i altars, alts i baixos, de la Catedral de Santiago, l’ús de determinades tipologies arquitectòniques de ressonàncies romanes i la selecció d’algunes imatges vinculades a la Reforma Gregoriana i a l’afirmació jacobea. Per altra banda, al llarg del segle XII, la litúrgia pasqual i l’evocació dels Llocs Sants semblen convertir-se en un topos dels programes iconogràfics de les rutes de pelegrinatge a Santiago en un desig de crear una iconografia d’anada i tornada que uneixi el sentit penitencial de les portades esculpides del Camí amb l’imaginari salvífic de Jerusalem.
Christian SAPIN
Cryptes et sanctuaires, approches historiques et archéologiques des circulations
RESUM
Gràcies a numbrosos exemples conservats, o retrobats per l’arqueologia, datats entre els s. V i XII, podem considerar la constitució de diversos sistemes de circulació entre cripta i santuari, dels quals els origens no son només funcionals i concrets, sinó que contribueixen a donar un sentit a un dels aspectes més específics de l’arquitectura medieval : la superposició de nivells.
La posició de les escales i de les multiples portes tradueixen, tant a abadies com catedrals, una circulació excepcionalment mencionada en els textos, Ordinaris o bé Cròniques. De la mateixa manera, les traces al sòl o de fixacions a les parets, revelades per una nova arqueologia, evidencien “espais privilegiats” que eren menys indicats per l’arquitectura o el decor de pedra que per un mobiliari litúrgic desaparegut o per la presència, a l’època, de teixits o cortines.
Quitterie CAZES
Les massifs occidentaux des églises romanes de Toulouse
RESUM
El recent col.loqui publicat per Christian Sapin Avant-nefs et espaces d’accueil dans l’église entre le IVe et le XIIe siècle (Paris, 2002) ha demostrat la multiplicitat de les funcions, fins i tot litúrgiques, dels massisos occidentals de les esglésies.
A Tolosa, quatre grans esglésies, sigui conservada (Sant Serní) sigui mutilades (la catedral Sant Esteve, Sant Pere de les Cuines), sigui desapareguda (Nostra Senyora la Daurada) tenien un massís occidental. Llur estudi posa en relleu dues sèries distintes, del punt de vista tant tipològic com cronològic. A Sant Serní i a la catedral eren prevists massisos amb dues torres de façana, en el darrer terç del s. XI. A Sant Pere i a la Daurada, els massisos contenien una sala alta, d’us de cor litúrgic o de tribuna, edificats en la primera meitat del s. XII.
Anke WUNDERWALD
Les peintures murales de Saint-Pierre de la Seu d’Urgell et leur environnement liturgique
RESUM
Les pintures murals de Sant Pere de la Seu d’Urgell procedeixen d’una de les esglésies del conjunt catedralici d’Urgell. L’edificació d’aquesta i el seu mobiliari litúrgic, ben documentats a les fonts escrites, proporcionen indicis importants per a la comprensió de les imatges del seu absis principal. Això ateny sobretot la litúrgia dels dies festius, la qual evidentment fa referència al programa pictòric. A part de les necessitats locals en la decoració de l’espai sagrat, el programa iconogràfic es troba tant en el context de la reconquesta, com sota la influència de la reforma gregoriana i de les innovacions introduïdes per aquesta.
Carles MANCHO
La peinture dans le cloître : l’exemple de Sant Pere de Rodes
RESUM
Amb aquest article, presentem una part de les pintures descobertes al claustre inferior del monestir de Sant Pere de Rodes en 1991. El tema representat, la Crucifixió, es caracteritza per la presència dels botxins que trenquen les cames als lladres que acompanyen Crist al Calvari. Aquesta iconografia permet vincular les pintures amb obres com el Beat de Girona (975) o la Biblia de Ripoll (mitjan s. XI). La cronologia de la Bíblia de Ripoll i la data d’arribada del Beat a Girona (c. 1078) permeten suposar que la decoració de Sant Pere de Rodes, més madura, ha de ser situada dins la segona meitat del segle XI. Les dades estilístiques permeten proposar una cronologia de c. finals s. XI i considerar que l’autor és un dels il·lustradors de l’escriptori de Rodes. La funció devocional és clara ; menys clar és el seu paper litúrgic dins les processons dominicals o pasquals. La prudència només permet afirmar que pel fet d’embellir un espai litúrgic com és el claustre ja hi té un paper en el millor desenvolupament de la litúrgia : “ad meliorem cultum atque decorem perduxit”.
Pascale CHEVALIER, Arlette MAQUET
Les installations liturgiques romanes dans le diocèse de Clermont
Découvertes récentes : des autels, des armoires, des chancels, des tombeaux
RESUM
Unes recentes descobertes o estudis arqueològics han renovat molt l’aprehensió de dos majors monuments de la diòcesi de Clermont : la catedral, i la prioral Saint-Pierre de Souvigny, una de les cinc filles de Cluny. Els dispositius litúrgics de la cripta de la catedral de Clerment de nou identificats son altars, armaris, nínxols, etc, realitzats el més sovint reaprofitant fragments d’un cancel carolingi.
A Souvigny, el sarcòfag reusat que contenia els restos dels sants Mayeul i Odilon fou cobert per un primer monument sobrealçat d’un cimbori, més tard destruit i substituït per un hipogeu. La barana de separació entre la nau i el cor monàstic es va sempre situar imediatament enllà d’aquest monument funerari, cap a l’est.
Les instal.lacions litúrgiques d’aquestes dues esglésies ens proporcionen uns testimonis complementaris, en despit de l’apparent diversitat de llurs funcions. Altars, armaris, cancels i monuments funeraris ens permeten una millor comprehensió de les pràctiques litúrgiques quotidianes de la societat medieval clàssica, així com de l’evolució de la gestió de l’espai pels diferents usadors dels edificis del culte.
Eric PALAZZO
L’histoire des autels portatifs par Jean-Baptiste Gattico (1704-1754)
RESUM
Els altars portàtils medievals han donat lloc a numbroses recerques dels historiadors de l’art del s. XX. Entre aquests treballs cal senyalar per prioritat l’obra monumental de Josef Braun sobre l’altar cristià, il la més recent de Michael Budde. Fora d’aquests dos autors, els investigadors es van sobretot interessar a ells de l’únic punt de vista de l’història o de l’història de l’art, encara que representen sense dubte un cas únic de convergència de disciplines : història, història de l’art, litúrgia, teologia, dret ecclesiàstic… El propòsit de l’article és presentar el tractat sobre els altars portàtils escrit pel liturgista italià Jean-Baptiste Galotti en la segona meitat del s. XVIII. Aquest tractat, poc conegut, anticipa els treballs innovadors de Braun i Budde proposant una ample aproximació als altars portàtils.
Cécile TREFFORT
Inscrire son nom dans l’espace liturgique à l’époque romane
RESUM
L’acte d’inscriure el propi nom en l’espai litúrgic, qualsevol que sigui la seva forma o suport, no és cosa anodina. Es declina segons els espais o elements arquitectònics i segons una verdadera geografia del sagrat. Ho revelen certes associacions privilegiades entre nominació i litúrgia cristiana en el marc de la celebració eucarística, del culte dels sants, o d’una pregària més informal. L’inscripció dels noms dels fídels en l’espai litúrgic és així més que un suport per la memòria. Ompla espais particulars que es situen entre terra i cel, hi trasforma el temps, hi construeix i evidencia la comunitat, prefigurant en aquest mòn la ciutat celesta i l’església eterna.
Nicolas REVEYRON
Architecture, liturgie et organisation de l’espace ecclésial
Essai sur la notion d’espace dans l’architecture religieuse du moyen âge
RESUM
A França, l’estudi dels lligams entre arquitectura i litúrgia vé de més lluny de que es coneix habitualment. Existeix tota una genealogia científica desde el s. XIX, en la qual Lió té un paper específic : els treballs soble “l’antiga litúrgia lionesa” i l’arquitectura medieval de la vila tenien valors i implicacions directes en la vida local contemporània. Les esglésies van ser l’objecte principal dels estudis sobre aquest tema, eixamplats més tard a l’espai dels barris canonials o de les abadies.
Investigar els usos i costums pertanyia d’altra part a la recerca del sentit, ja intrapresa amb les recerques lexicogràfiques sobre l’arquitectura medieval : no només cercar el perquè de tal disposició i la seva finalitat, sinó la seva significació per la litúrgia i per l’arquitectura. Per l’espai cronològic dels s. XI a XIII, o sigui l’edat mitjana central, aquesta orientació és àra reconeguda com es mereix. Però la confrontació de les dades arquitecturals amb les fonts textuals no aconsegueix abraçar la totalitat de la problemàtica. La noció d’espai, teoritzada pels semiolegs i pels semioticians introdueix un concepte indispensable per ampliar la problemàtica i fer-la sortir del sol edifici. Mn Chaume ja en havia tingut el pressentiment en els seus treballs sobre les primeres esglésies de Borgonya (1936). Esdevé llavors possible estudiar les relacions entre arquitectura i litúrgia en ambits tant diversos com l’obra en construcció, el context construit d’un edifici, el territori institucional de les diòcesis o de les congregacions…