Martí AURELL
La Catalogne autour de 1100
RESUM
Els caràcters àrabs de l’anell sigil.lari d’Ermessenda de Carcassona, el casament del seu fill oficiat per Mundir, emir de Saragossa, la correspondència de la seva nora Almodis de la Marca amb l’emir de Dènia o les noces de Maria Roderic, filla del Cid, amb Ramon Berenguer III escenifiquen, a través de les dones, les relacions entre Catalans i l’Islam cap el 1100. Passen llavors d’una coexistència pacífica, o millor d’una aliança ferma per combatre els seus correligionaris, a una hostilitat oberta. El 1148, amb la conquesta de Tortosa, el territori de Catalunya s’ha multiplicat per dos, i a aquesta expansió geogràfica s’afegeix l’afirmació identitària de la catalanitat. Per a lluitar contra els Almoràvids, el comte de Barcelona es recolza en la ideologia de creuada animada pels legats pontificals; en canvi, els seus veïns peninsulars capten l’herència visigòtica amb les nocions de destrucció-restauració d’Hispania. Així el passatge de la col·laboració en la guerra, amb les seves prolongacions ideològiques, apareix com l’element determinant de les relacions entre Cristianitat i Islam a Catalunya.
Pierre GUICHARD
Valence et les musulmans valenciens face aux chrétiens à l’époque de la reconquête
Henri BRESC
La Sicile, de la précroisade à la monarchie œcuménique (1060-1190)
Nicolas FAUCHERRE
La fortification au Proche-Orient avant les croisades : l’exemple du Sahyun
Gérard DÉDÉYAN
Les chrétiens orientaux face à l’Islam, de la fin du XIe à la fin du XIIIe siècle
RESUM
En el conflicte amb l’Islam a l’època de les Croades, els cristians d’Orient, d’acord amb la mentalitat de l’època en què els referents primordials eren religiosos, es van arrenglerar més aviat al costat dels Francs – sempre més tolerants que els Bizantins.
L’adhesió fou, en conjunt, activa – cosa que no excloïa tensions, a vegades molt greus, particularment al comtat d’Edessa – per part dels prínceps armenis de Cilícia, d’Eufrates i d’Antioquia, estant limitada la simpatia dels comerciants i artesans per la preocupació pels seus interessos econòmics. Al segle XIII, el regne d’Armènia ciliciana, tant o més que els Estats llatins, les chefferies maronites – amb més reticències per part dels habitants de la muntanya que no pas de la gent del litoral- es comptaren també entre els sòlids recolzaments dels Francs. L’ofensiva dels bragàtides de Geòrgia va obrir un segon front a la reraguarda dels seljúcides, i després dels zengites i dels aiúbides. Però la invasió mongol no els va permetre intervenir directament a favor dels Francs. És com a vassalls en mans de l’ilkhân mongol de Pèrsia que fan campanya contra els sultans mamelucs d’Egipte.
L’ajut militar de les altres comunitats – els jacobites, els melquites – és més difícilment mesurable ja que proporcionaven una infanteria en la que els Francs tenien tendència a fer-hi recaure la responsabilitat de les seves derrotes. Aquests siríacs, consagrats sobretot a les arts de la pau, semblen jugar un paper força remarcable en el regne de Xipre, a l’època de la lluita contra els mamelucs, sigui combatent sota la seva denominació tradicional de “siris”, sigui ocupant els llocs dels turcoples, i un d’entre ells arriba, d’altra banda, al rang de gran turcopler del regne.
Valentino PACE
Présence et reflets de l’art islamique en Italie méridionale au Moyen âge
Sophie MAKARIOU
L’ivoirerie de la péninsule ibérique aux XIe-XIIe siècles : entre Andalus et Hispania
Avinoam SHALEM
Des objets en migration : les itinéraires des objets islamiques vers l’Occident latin au Moyen âge
RESUM
Nombroses esglésies de l’Occident llatí ostentaven orgullosament objectes islàmics en els seus tresors. A més a més, i a partir dels inventaris medievals, és sabut que un important nombre d’objectes islàmics es conservaven en tresors d’esglésies a Europa. Molts d’aquests objectes simplement han desaparegut. Altres foren víctimes de saquejos o van ser destruïts en moments de guerra. Només alguns dels que ara es conserven en col·leccions públiques i privades se sap que originàriament havien format part de tresors d’esglésies. Així, els objectes islàmics, tant els que ens han arribat com els que sabem que es conservaven a l’Occident medieval, són l’”evidència arqueològica” de la intensa relació Est-Oest.
L’objectiu d’aquest breu estudi és il·lustrar la varietat de vies a través de les quals els objectes islàmics van arribar a l’Occident llatí. Per això, els objectes no estan classificats segons el seu material, procedència o datació, sinó més aviat segons la seva biografia i, especialment, el seu itinerari particular cap a Occident. Eren peces sagrades i souvenirs, obsequis reials i diplomàtics, trofeus de guerra i béns de luxe amb valor comercial.
Milagros GUARDIA
À propos de la cuve de Xàtiva : un exemple de synthèse des substrats classique et islamique
RÉSUMÉ
Cet article étudie une cuve de marbre rosé réalisée et conservée dans la ville hispano-musulmane de Xàtiva (ancienne Saetabis romaine). Cette cuve, un objet de grandes dimensions et d’une typologie très peu fréquente, est décorée d’une frise en relief exceptionnelle dans le panorama de la production artistique de provenance andalouse. Les thèmes et les scènes analysés ont leur origine dans des cultures diverses, ayant en commun la transmission de thèmes princiers classiques qui ont été l’objet d’une véritable systématisation. Parmi ces thèmes on doit souligner, sur la cuve, ceux venus de l’Egypte fatimide. La composition finale est précisément adaptée à la structure de la cuve, elle montre un programme iconographique extrêmement cohérent. La filiation de l’objet et sa chronologie – que nous plaçons dans le XIIe siècle – permet de s’interroger sur l’art hispano-musulman de l’époque des taifas et almoravide, et en même temps de suggérer de nouvelles directions d’étude.
Xavier BARRAL i ALTET
Sur les supposées influences islamiques dans l’art roman : l’exemple de la cathédrale Notre-Dame du Puy-en-Velay
RESUM
El 1991, Emile Mâle proposava que certs caràcters arquitecturals i decoratius de la catedral de Notre-Dame du Puy tenien un origen arabo-islàmic, a través de l’Espanya musulmana. Una millor comprehensio d’aquests caràcters i de les precedències culturals del romànic desment avui dia aquesta teoria de les influències.
Caroline ROUX
Arcs trilobés et polylobés dans l’architecture romane. À propos des tribunes de Notre-Dame du Port de Clermont
RESUM
Després d’un balanç historiogràfic sobre els arcs polilobulats romànics a França, es constata que mai no s’ha dedicat cap estudi als arcs de les tribunes de la col·legiata de Clermont-Ferrand. Aquest conjunt d’arcs, ben conegut des del 1911 en què Émile Mâle els va publicar, ha situat l’Auvèrnia durant molt temps al centre dels fonaments de la teoria de les influències islàmiques. Els trebolats menen a importants problemàtiques, segons es consideri les qüestions arquitectòniques, la seva ordenació o el lloc que ocupen aquests dissenys en el context arquitectònic de la regió i, més en general, francès.
Emmanuel GARLAND
Les églises du Serrablo, en Haut-Aragon, et le mythe mozarabe
RESUM
La conca superior del Gállego, situat al cor del naixent regne d’Aragó, constitueix una entitat històrica i geogràfica en la que un nombre important d’esglésies de l’Alta Edat Mitjana presenten trets comuns fortament caracteritzats. La seva datació i l’origen d’aquests caràcters particulars divideixen els historiadors de l’art entre els partidaris d’una datació alta, associada al reconeixement d’una influència mossàrab, i aquells partidaris d’una atribució en època romànica. Amb tot, l’estudi d’aquestes esglésies, fet sobretot a partir del de la més acabada d’entre elles, San Andrés de Lárrede, l’observació atenta d’edificis indubtablement anteriors, i la d’un conjunt monàstic descobert recentment (San Pelay de Gavín), permeten descartar de manera formal la idea que puguin derivar de l’art mossàrab stricto sensu. Tot indica que aquest conjunt romànic original procedeix d’una voluntat política i artística que un cert nombre d’indicis condueixen a atribuir a l’abat Banzo de Fanlo (segona meitat del segle XI). Aquest va saber encoratjar i desenvolupar un estil romànic propi en aquesta regió que fa del Serrablo, siguin quines siguin les vel·leïtats de recuperació amb finalitats comercials o culturals contemporànies, un autèntic testimoni del geni romànic.
Christiane KOTHE
Quelques traces artistiques des relations entre Al-Andalus et l’espace ibéro-occitan
Quitterie CAZES
À propos des “motifs islamiques” dans la sculpture romane du Sud-Ouest
RESUM
La història de l’art de la primera meitat del segle XX ha estat marcada per la idea que una part de l’art romànic depenia de l’art de l’Al-Andalus; de fet, si es pot establir una relació, aquesta és que ambdós beuen de la mateixa font de l’Antiguitat, i que certs motius participen d’un gust compartit. És sorprenent constatar que en l’escultura del Sud-Oest de França al segle XI i principis del segle XX, en una regió per altra banda àmpliament afectada pel que passa més enllà dels Pirineus, hi ha molt poques al·lusions als Musulmans. En aquest context, el capitell del claustre de Moissac que conté una decoració de clar “perfum moresc”, presenta un interès ben particular ja que permet comprendre la gènesi d’un motiu de l’escultura romànica.
Olivier POISSON
L’église de Planès et son interprétation comme mosquée au XIXe siècle
RESUM
L’església de Planès excita desde molt temps la curiositat : es tracta d’un edifici de forma triangular, flanquejat de tres absis, pel cual no existeix, de veritat, cap terme de comparació. Jutjat desde l’inici del s. XIX ésser un edifici romànic, mentrestant va ser considerat durant un llarg espai de temps, entre el final del s. XVIII i l’inici del s. XIX, d’origen arabo-musulmà, edificat per a mesquita.
L’article resuma l’història d’aquesta identificació i la commenta, i proposa una analisi de la seva significació en la historiografia rossellonesa.
Jérôme BÉNÉZET
L’autel majeur de l’église Saint-Pierre de Théza et ses aménagements
Aymat CATAFAU
Conclusions