Neil STRATFORD
Le problème des cahiers de modèles à l’époque romane
Eberhard KÖNIG
Une nouvelle lecture du livre de modèles de Wolffenbüttel
Jacqueline LECLERCQ-MARX
Le Centaure dans l’art préroman et roman. Sources d’inspiration et modes de transmission
RESUM
Després de l’evocació d’algunes representacions d’època romànica inspirades directament en obres de l’Antiguitat, es tractarà dels principals mitjans -literaris i artístics- que permeteren a la figura del centaure d’integrar-se en l’imaginari cristià i de suscitar representacions originals i, a la vegada, ancorades en el passat. Esmentarem al respecte la importància de la il·lustració dels tractats d’astronomia i dels Herbarii de l’època carolíngia com a imatges de transmissió. També es veurà que les imatges antigues, dissociades del seu context, van seguir sovint una trajectòria autònoma. N’han resultat confusions aberrants d’atributs en termes de mitologia, però que han donat lloc a solucions sovint decoratives. L’estudi comprèn a més quatre estudis d’aquests casos : el centaure amb la llebre, el Sagitari zodiacal com a centaure i ésser amb potes de cavall, Chiron metge i els centaures amb un ram i el centaure amb la serp.
Martine JULLIAN
La lyre dans l’art roman. Transmission et diffusion par l’image d’un modèle antique à l’époque romane
Roberto CORONEO
Les sculptures du portail de l’Albergo Caruso à Ravello (XIIe siècle) : remploi des marbres ou survivance des modèles ?
Xavier BARRAL i ALTET
Du Panthéon de Rome à Sainte-Marie la Rotonde de Vic : transmission d’un modèle d’architecture mariale au début du XIe siècle et la politique “romaine” de l’abbé-évêque Oliba
Christian SAPIN
Modes de construction et appareils de pierre carolingiens : quel héritage pour l’époque romane ? Problèmes historiques et archéologiques
Immaculada LORÉS i OTZET
Transmission de modèles toulousains dans la sculpture monumentale en Catalogne dans la première moitié du XIIe siècle : anciennes et nouvelles problématiques
RESUM
La reconeguda relació, i molt sovint dependència, de l’escultura romànica catalana amb la dels tres grans centres tolosans presenta intensitats, matisos i vies de transmissió ben diferents. A través de l’anàlisi de quatre grans grups d’escultura de la primera meitat i mitjans del segle XII (l’església del monestir de Sant Pere de Galligants, l’escultura rossellonesa especialment de Cuixà, la portada de Ripoll i les peces del claustre de Solsona), es revisen aquests contactes així com algunes qüestions que se’n deriven, especialment de cronologia. En el cas de Ripoll i Solsona, per exemple, es plantegen datacions més primerenques que no pas les usuals en la historiografia, que resulten més coherents a la llum de la seva comparació amb l’obra de Gilabertus.
Quitterie CAZES
L’abbatiale de Conques, genèse d’un modèle architectural roman
Daniel CODINA i GIOL
Un manuscrit de chant grégorien de l’abbaye de Cuixà
RESUM
Estudi-presentació d’algunes parts amb escriptura musical gregoriana-aquitana del manuscrit Perpignan BM2. Aquest manuscrit litúrgic –-un evangeliari, copiat vers la segona meitat del s. XII-– estava al servei de l’església del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Dóna fe tant de la creativitat musical del monestir, com de l’evolució de l’escriptura musical entre els segles XII i XIII.
Marie-Hélène SOLÈRE-SANGLA
Le mobilier liturgique de l’abbaye de Saint-Michel de Cuxa pendant la révolution française au regard des sources documentaires
Manuel CASTIÑEIRAS
D’Alexandre à Artus : l’imaginaire normand dans la mosaïque d’Otrante
RESUM
El mosaic de la Catedral de Otranto (Apúlia, Itàlia), dut a terme entre els anys 1163 i 1165, sota la supervisió del prevere Pantaleone, i de l’arquebisbe Ionathas, constitueix un dels programes iconogràfics més extensos que es conserven de l’època romànica. Es remarcable per l’àmplia compilació d’imatges treta del repertori profà. Per a estudiar el sentit i les fonts d’aquest conjunt s’han de tenir en compte alguns aspectes d’ordre arqueològic i de context. En primer lloc, el mosaic no ens ha arribat intacte i presenta certes llacunes. A més a partir de la segona meitat del segle XIX va ser objecte de diverses restauracions que han modificat parcialment l’aspecte original d’alguns personatges. En segon lloc, la seva elaboració s’ha de relacionar amb el doble fet de l’afirmació de la cultura normanda a l’Apúlia del re Guillem I (1154-1166) i de la llatinització progressiva del seu reialme. Això explica que Alexandre i Artur, els dos herois per antonomàsia de la literatura francesa del segle XII, hi assumeixen un protagonisme poc habitual. De fet, la majoria de temes i motius iconogràfics associats a ambdós personatges els troben dins les creacions anglonormandes. En el cas d’Artur, veiem fins i tot un sorprenent ressorgir de temes folklòrics així com de l’imaginari cèltic i de les tradicions paganes del Mediterrani.
Marcello ANGHEBEN
Les représentations de Marie et de trois saintes en vierges sages dans les espaces liturgiques de Santa Coloma d’Andorre et Sainte-Eulalie d’Estaon
RESUM
Els espais litúrgics de Santa Coloma d’Andorra i de Santa Eulàlia d’Estaon comporten representacions pintades de la Verge i de tres santes –-Coloma, Llúcia i sens dubte Agnès- portant un calze o un vas amb flames. El motiu del calze sembla haver estat pres de la personificació de l’Església i, de la Verge, hauria passat a les santes dones. El motiu de les flames, en canvi, prové de la paràbola de les verges prudents i de les verges nècies. En molts textos, i més especialment en la litúrgia, moltes santes – entre les quals Agnès i Llúcia- han estat comparades o bé assimilades a les verges prudents. En trobem el ressò molt precís en una sèrie de representacions medievals : Santa Pudenciana, Civate i Berzé-la-Ville. En el cas de la Verge, comparada amb una verge prudent, les flames del seu calze també es poden interpretar en la mateixa perspectiva. Tot assimilant la Mare de Déu i les santes dones a les verges prudents, s’ha volgut posar l’accent d’una manera manifesta en les especificitats de la santedat femenina, la saviesa i, sobretot, la virginitat, de la qual la Verge n’és el paradigma absolut. Quant al calze, remet a la noció d’ecclesia però també al sacrifici eucarístic, al qual es refereix igualment la teofania del quart d’esfera de l’absis.
Milagros GUARDIA
Enluminure et peinture murale du nord au sud des Pyrénées : la syntaxe ornementale et ses thèmes
RESUM
Tot partint de l’exposició d’alguns conceptes metodològics per a l’estudi dels repertoris i de la sintaxi ornamental de la pintura mural romànica, així com dels vehicles i processos de la seva transmisió durant l’Alta Edat Mitjana, s’analitzen, tot exemplificant els temes enunciats, els conjunts de Sant Joan de Boí (Lleida), San Baudel de Berlanga (Soria) i San Miquel de Gormaz (Soria). El primer, datat a l’entorn de 1100, permet examinar els prèstecs iconogràfics i sintàctics en relació a la il.lustració de manuscrits del Midi francès del segle XI en els moments de creació dels més antics cicles monumentals pictòrics a Hispània. Els conjunts sorians, realitzats en els anys 30 del segle XII, ens sitúen davant una realitat diferent, que ens permet observar la utilització d’uns repertoris ja codificats en el romànic internacional, alhora que ens il.lustren sobre la difusió de l’art pirenenc cap a les noves terres conquerides i pobladas pel regne d’Aragó en la regió prop del riu Duero.
Carles MANCHO
Campdevànol, Ripoll et la culture carolingienne
RESUM
Aquest article és una part de les nostres recerques sobre la pintura a Catalunya durant l’Alta Edat Mitjana. En aquesta recerca, que a desembocat en la nostra tesi doctoral, hem analitzat el desgraciat conjunt de Sant Cristòfol de Campdevànol, aprop de Ripoll. El conjunt és desgraciat perquè un mes després de descobrir-hi algunes pintures, aquestes van desaparèixer sense deixar cap altra resta que el dibuix realitzat per R. d’Abadal, llur descobridor. Més enllà de la complexitat de l’estudi d’un conjunt desaparegut, l’interès de Campdevànol es fa evident en les relacions que es poden entreveure, d’una banda, amb Santa Maria de Ripoll i, de l’altra, el món carolingi. Aquestes relacions, constatades en la iconografia de Campdevànol, obliguen, sens dubte, a revisar el paper mitjancer de Ripoll dins el contexte de la Catalunya altmedieval. Ripoll es mostra, novament, eix director per a comprendre la formació cultural i artística dels territoris que han de conformar Catalunya.
Laurent MACÉ
Matrice. L’intaille et le sceau : la question du modèle dans la pratique sigillaire médiéval
RESUM
L’altar portàtil de pòrfid del tresor de Conques és una obra d’orfebreria de gran qualitat, ben datada i amb una destinació ben documentada. Això no obstant, una anàlisi minuciosa de la peça i la seva comparació amb altres objectes realitzats per a l’abat Bégon III susciten interrogants: on va ser realitzat? En quin context? La indagació també s’ha fet sobre la transmissió de les tècniques d’orfebreria i dels models; i ha conduït de Roma a Conques, tot passant pel Nord d’Itàlia i la Saxònia, i aturant-se sobretot en l’enquadernació de l’evangeliari de Novara i en l’altar portàtil de Hildesheim. Això ha evidenciat la intensitat dels intercanvis al si de les xarxes eclesials a l’entorn de l’any 1100, però també la dificultat de localitzar l’origen de la creació artística. I, addicionalment, planteja la qüestió del paper del bisbe Pons de Barbastre. En resulta una proposta de cronologia comparada de les obres que van enriquir el tresor de l’abadia sota l’abadiat de Bégon.
Emmanuel GARLAND
L’autel portatif de l’abbé Bégon à Conques et ses relations avec l’art somptuaire occidental
Sophie MAKARIOU
Le cristal de roche islamique et ses avatars liturgiques dans l’occident roman
Victor LASSALLE
Formes romanes dans le décor architectural de la renaissance et des temps classiques
RESUM
Una dotzena d’exemples descoberts de manera fortuïta posen de manifest l’existència de relacions molt puntuals entre la decoració de l’escultura arquitectònica dels segles XVI i XVII i l’art romànic: imitacions d’algunes composicions a vegades poc habituals (portada amb lleons estilòfors a Tende, frisos dentats i capitells a Paray-le-Monial, rodes juxtaposades en una arquivolta a Thouars, cigonyes enfrontades a Toulouse, gruixuts cimacis sobre capitells a Grignan, flors de lis entre dos botons vegetals a Nîmes), còpies d’ornaments usuals, però reelaborats (motllures de triglifs a Romans i d’una arquivolta a Suze-la-Rousse, oves a Grignan), adopció de procediments de composició (greca en capitells a Nîmes, dofins divergents en capitells a Blois i a Thouars), retorn a un gust de metamorfosi (perles i piruetes a Suze-la-Rousse, gàrgoles antropomorfes a Nîmes).
Jean NAYROLLES
Sculpture néo-romane : entre modèles et invention
RESUM
En l’arquitectura religiosa del segle XIX, el sistema decoratiu es basava només molt parcialment en els models arqueològics. Tant en l’escultura com en l’arquitectura, hi havia un imperatiu racionalista al qual convenia sotmetre’s abans de referir-se a qualsevol capítol de la història de l’art. Realment, la preocupació arqueologitzant només es manifestava en el camp de les restauracions. Però en les intervencions sobre els monuments antics, no era natural tractar la figura en l’estil del segle XII-: destruir els cànons clàssics del cos humà sotmetent-lo a les deformacions de l’estil romànic va semblar sovint intolerable. La frontera entre restauració i creació és, doncs, difícil de delimitar en matèria d’escultura: de vegades, és l’arqueologia que es manifesta en la creació dels monuments neoromànics; de vegades, és el racionalisme modern qui es retroba en els tallers de restauració. Enfocada des d’aquests dos aspectes, l’escultura neoromànica ens pot ajudar a comprendre millor les bases de l’eclecticisme del segle XIX.
Immaculada LORÉS i OTZET
Conclusions