Michel ZiMMERMANN
Sur la terre comme au ciel : la paix chrétienne. Oliba (1008-1046), pacificateur et guide des âmes
RESUM
Oliba, abat de Santa Maria de Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà, bisbe de Vic, és considerat com una figura important de la història catalana, i en particular com la personalitat major de la primera meitat del segle XI, època de grand esordre i de violència generalitzada lligada a la gènesi de la societat feudal, però al mateix temps període determinant en la formació de Catalunya. L’estudi de l’obra i de la personalitat d’Oliba ha estat dut a terme des de fa molt temps i per historiadors de primera línia, però les obres que li han estat dedicades sovint són curulles d’elogis hiperbòlics ratllant amb l’hagiografia o guiades per anacròniques perspectives nacionalistes. Ara bé, la documentació relativa a Oliba és reduïda. En absència de noves revelacions, haurem d’acontentar‑nos amb resituar Oliba, no només en el seu temps i en la seva condició social d’aristòcrata, que l’implica en els debats i lluites de poder que caracteritzen la societat contemporània, sinó també en la seva situació d’home d’església, la seva doble situació d’abat i bisbe, confrontat a circumstàncies difícils tant en el compliment de la seva tasca pastoral com en la direcció de les seves comunitats monàstiques.
Ramon ORDEIG i MATA
La documentació del monestir de Cuixà referent a Oliba i als anys del seu abadiat
RESUM
En una primera part es presenten els documents del monestir de Cuixà dels anys 1008‑1046, 31 dels quals referents a Oliba com a abat de Cuixà i 48 més sense una referència explícita a la seva persona. Només un d’ells és original. S’examinen també 8 documents d’altres procedències i 4 documents pòstums. En una segona part s’analitzen alguns aspectes del sermó del monjo Garsies, redactat per a l’aniversari de la consagració de Sant Miquel de Cuixà, dedicada el 28 de setembre de 975, vigília de la festa de l’arcàngel, per bé que la dotalia fou atorgada el dia 30. De les dades sobre les capelles del Pessebre i de la Trinitat, confrontades amb les del calendari de Cuixà, es conclou que foren consagrades un 16 d’octubre, data que no es correspon pas amb la del concili de Cuixà, celebrat el 23 de juny de 1035, sinó que ha de ser de l’any 1040. De l’anàlisi de les relíquies enumerades en el sermó, es dedueix que algunes d’elles les havia obtingut Oliba l’any 1038 de mans de l’arquebisbe d’Arle. S’esbrina també la identitat dels tres cossos sants sebollits sota la capella del Pessebre. En la tercera part es presenten altres fonts medievals, especialment els Gesta de Pere Orsèol, que conté la notícia de la seva canonització per Oliba, probablement el 12 d’abril de 1027.
Pascale BOURGAIN
La personnalité littéraire d’Oliba
Lettre-sermon du moine Garsias de Cuxa à l’abbé Oliba
Traduction Daniel CODINA, Pascale BOURGAIN et Marianne BESSEYRE
RESUM
Els escrits conservats d’Oliba no són pas nombrosos, car depenem de còpies casuals, amb una predominància de textos commemoratius. Aquests el mostren perfectament integrat en els corrents literaris de la seva època, heretats del Renaixement carolingi, amb una tendència a l’expressionisme expansiu característica del segle XI. Ell mateix passa d’un cert manierisme, proper a l’estil hermenèutic anglosaxó tan admirat al segle X, a un fraseig més sobri, pròxim a l’estil d’Aimoin a Fleury, que reposa feblement en la rima, més clarament en la recurrència repetitiva a mots motors i en paral.lelismes de construcció, i sobretot en el valor metafòric i connotatiu d’aquestes paraules. Els dos darrers trets són constitutius del que serà el gran estil del segle XII. Oliba doncs va participar plenament de les evolucions literàries de l’època, fins i tot anticipant-les.
Éric PALAZZO
Liturgie et symbolisme de l’espace rituel au temps d’Oliba
Gabriel MARTINEZ-GROS
L’interprétation des campagnes d’al-Mansûr contre l’Espagne chrétienne
RESUM
Les campanyes d’al‑Mansûr contra els regnes cristians del nord de la península, coronats per la presa i l’incendi de Barcelona (985) i sobretot de Sant Jaume de Compostel·la (997), han estat descrites pels grans historiadors d’Al‑Andalus, Reinhart Dozy o Evariste Lévi‑Provençal, com a iniciatives compensadores de la il·legitimitat original del poder d’Al‑Mansûr, ministre usurpador i amant poc dissimulat de la favorita del seu amo difunt, el califa Al‑Hakam. La volència d’aquestes expedicions, la seva manca de resultats territorials concrets, el desig d’humiliar la Cristiandat que les inspirava manifestarien les pròpies preocupacions de justificació de la dictadura d’Al‑Mansûr, que hauria desviat contra l’Europa cristiana el ressentiment que el seu règim suscitava entre les elits andalusines. Sense negar aquestes explicacions, en proposem una altra, inspirada en la teoria d’Ibn Khaldûn. Com arreu en el món islàmic, el poder andalusí renova al segle X les forces que el sostenen : s’ha remarcat des de fa temps el paper protagonista que es donà a les tropes berebers dins les forces d’Al‑Mansûr. Però els cristians del nord a penes hi són menys presents. Les expedicions d’Al‑Mansûr al nord d’Espanya, de la mateixa manera que l’extensió del control andalusí sobre l’actual Marroc a la mateixa època, són maneres de guanyar vassalls i de proveir‑se de mercenaris. És aquest fet el que explica que les mateixes forces cristianes siguin sol·licitades pels protagonistes de la guerra civil andalusina d’ençà del mateix moment en què esclata. És també això el que explica a llarg termini els lligams estrets entre els poders cristians i els regnes de taifes. En resum, les campanyes d’al‑Mansûr, tot implicant els reialmes cristians dins les convulsions andalusines, expliquen en part els inicis de la Reconquesta.
Mercè VILADRICH
La transmission des idées scientifiques et astrologiques d’origine arabe dans la Marca Hispanica au temps de l’abbé Oliba : vieilles idées et questions nouvelles
RESUM
Aquest treball té l’objectiu fer conèixer algunes aportacions recents sobre la introducció de la ciència i l’astrologia àrabs a Europa a través de la Marca. Plantejem un seguit de preguntes sobre la validesa dels esquemes interpretatius que fins aquí han utilitzat els historiadors de la ciència. Proposem noves hipòtesis que afecten la concepció de la frontera superior d’al‑Andalus com a espai de relació humana i d’intercanvis culturals, i aspectes concrets com ara les valoracions fins aquí formulades de l’astrolabi de Marcel Destombes. Finalment avaluem la important contribució de D. Juste que ha vingut a confirmar, mitjançant l’estudi dels Alchandreana, la introducció de textos astrològics àrabs que venen a sumar‑se a d’altres transmissions científiques ja conegudes.
Milagros GUARDIA
L’héritage d’Oliba de Ripoll dans l’art roman d’Aragon
RESUM
En aquest article es revisen les relacions ‑d’altra banda ben conegudes‑ entre les personalitats més destacades de la reforma monàstica i litúrgica que viuen els comtats catalans i el regne de Navarra/Aragó durant el segle xi. L’abat‑bisbe Oliba, el rei Sanç de Navarra i Ponç de Tavèrnoles en són els més destacats. Es posa de manifest, així, la xarxa de contactes que, tot centrant‑nos en la Ribagorça, permeten comprendre les particularitats del seu primer art romànic. En aquesta regió ‑ veritable cruïlla per la seva situació geogràfica i per la seva història anterior‑, i en relació als centres que depenien del bisbat de Roda d’Isàvena, en particular a la Vall de Boí, podem constatar la presència de models artístics d’origen ripollès que són la conseqüència d’aquests contactes primers que es varen mantenir al llarg del segle XI i durant les primeres dècades del segle XII. La decoració pictòrica de Sant Joan de Boí n’és l’exemple més significatiu.
Éliane VERGNOLLE
Saint-Martin du Canigou. L’église du XIe siècle.
RESUM
Els condicionaments de la topografia del lloc -un esperó escarpat- expliquen sense cap mena de dubte les petites dimensions de l’església i alguns dels principals aspectes de l’opció arquitectònica (sobreposició de dues basíliques sense transsepte, campanar lateral sobre l’entrada del monestir). La tria d’un edifici completament cobert amb volta tradueix, per la seva banda, preocupacions que, a l’inici del segle XI, eren excepcionals. Els greus problemes amb què es trobà l’arquitecte en el curs de la construcció revenel per altra banda els seus tempteigs tècnics. Abans d’adoptar pilars cruciformes per als trams occidentals de l’església, va haver en efecte de revestir les massa fràgils columnes monolítiques de les tramades orientals, alhora que, a l’església superior, va sacrificar la il.luminació en profit de l’equilibri de la volta a la nau central. La consagració el 10 de novembre de 1009 de l’església inferior dedicada a la Mare de Déu, de l’església superior dedicada a Sant Martí i de la capella de Sant Miquel situada al pis del cloquer permet suposar una construcció més o menys enllestida. L’afegitó, al sud de la capçalera, d’una petita capella destinada a acollir les relíquies de Sant Galderic, arribades a Sant Martí del Canigó vers 1012-1013, tendeix a acreditar aquesta hipòtesi (potser és aquesta petita capella la que va ser conagrada el 1014). L’adopció d’una tècnica de construcció (petit parament regular) i d’un sistema decoratiu (lesenes i petits arcs cecs) nou a Catalunya dóna testimoni de l’obertura dels constructors a un tipus d’arquitectura que emergia vers l’any 1000 d’una vasta zona compresa entre la call del Po (Galliano, catedral d’Ivrea) i la part oriental del ducat de Borgonya (Saint-Vorles de Châtillon sur-Seine, Saint-Bénigne de Dijon).
Manuel Antonio CASTIÑEIRAS GONZÁLEZ
Le nouveau Testament de la Bible de Ripoll et les traditions anciennes de l’iconographie chrétienne : du scriptorium de l’abbé Oliba à la peinture romane sur bois
RESUM
Encara hi ha moltes preguntes sobre la Bíblia de Ripoll (Vat. lat. 5279), manuscrit il.luminat produït sota el govern de l’abat Oliba (1008-1046). D’una banda, el caràcter figuratiu cicle del Nou Testament ens permet abordar temes tan fascinants com la seva relació amb les antigues tradicions de la iconografia cristiana, o com la circulació dels models a la Mediterrània durant l’Alta Edat Mitjana. D’altra banda, aquest conjunt d’imatges es planteja la qüestió de la seva possible relació amb la monumental decoració de la basílica de Ripoll, en el moment d’Oliba i del seu posterior efecte en altres produccions a l’abadia en el segle XII, com la monumental porta o la pintura sobre fusta.
Andreina CONTESSA
L’iconographie des cycles de Daniel et d’Ézéchiel dans les Bibles catalanes: présence divine et vision de l’invisible
RESUM
Les bíblies catalanes projectades i realitzades dins la primera meitat del segle XI a Ripoll sota el patrocini de l’abat Oliba presenten els cicles profètics més llargs i més complexos de totes les Bíblies llatines medievals.
L’interès d’aquest repertori narratiu no consisteix només en la seva insòlita amplitud, per a la qual difícilment es trobarà un equivalent en altres il.lustracions de la mateixa època o d’èpoques diferents, sinó també en el caràcter eclèctic de les imatges. Aquesta heterogeneïtat revela l’enorme treball de recerca i recollida de fonts que va precedir la composició d’aquestes dues Bíblies, en el moment en què els monjos de Ripoll van reunir, combinar lliurement i reinterpretar de manera original un vast material iconogràfic, avui en gran part perdut, del qual no en resten més que les traces contingudes en aquestes dues Bíblies monumentals. Les miniatures d’aquestes Bíblies, sovint simples i modestes, no acolorides o fins i tot inacabades, traeixen sota una anàlisi més atenta una particular complexitat teològica, fruit de la vivacitat cultural del medi monàstic que les va engendrar. Reflecteixen a més una aproximació a la litúrgia, a la concepció estètica i a la visió arquitectònica del lloc sagrat pròpies de l’època d’Oliba. Aquests elements emergeixen clarament de l’anàlisi detallada dels temes centrals dels cicles profètics: la visió divina apareixent-se al profeta, amb el seu ric bagatge teològic i figuratiu, i la representació de la presència divina en el seu estatge terrestre, el Temple de Jerusalem.
Xavier BARRAL i ALTET
Culture visuelle et réflexion architecturale au début du XIe siècle: les voyages de l’abbé-évêque Oliba (1ère partie : Les premiers voyages, avant l’itinéraire vers Rome)
RESUM
La cultura visual de l’abat i bisbe Oliba, que conduïa a una reflexió arquitectònica i a la presa de decisions sobre els edificis religiosos que estaven al seu càrrec, es va nodrid de tres fonts complementàries: la cultura local pertanyent a l’imaginari col.lectiu i a les realitats quotidianes en les quals Oliba estava submergit des de l’infantesa; els viatges a curta distància que duien a intercanvis locals; els viatges de més llarga durada en el curs dels quals Oliba pogué entrar en contacte amb realitats arquitectòniques d’un paisatge monumental que li era estrany. Entre aquests darrers cal subratllar la importància dels desplaçaments italians i romans. Almenys dos cops, quan era només abat, Oliba va anar a Roma, el 1011 i el 1016. Com Sigeric de Canterbury i tots els grans viatgers del seu temps, Oliba va visitar les grans basíliques romanes i quedà certament impressionat per les columnes romanes historiades i pel format del Panteó, llavors gran santuari marià de planta central.
Carme SUBIRANAS
Les églises de Vic au temps de l’évêque Oliba, Santa Maria la Rodona
RESUM
Els vestigis de l’església de Santa Maria la Rodona de Vic foren posats al descobert l’any 2004 com a conseqüència de les obres de remodelació de la plaça de la Catedral. Malgrat la seva desaparició l’any 1787, aquesta església ha estat sempre present en la història i la memòria dels ciutadans de Vic, així com objecte de nombroses interpretacions històriques. Malgrat l’indubtable mèrit dels estudis realitzats, les dades arqueològiques obtingudes durant les excavacions han permès aclarir aspectes importants sobre l’antiga església, bastida per primera vegada al segle X, reconstruïda pel bisbe Oliba al segle XI i construïda de nou al segle XII. Les dades arqueològiques rebaten doncs alguns aspectes interpretatius anteriors que fan indubtable la transcendència esdevinguda dels treballs arqueològics.
Immaculada LORÉS et Carles MANCHO
Hec domus est sancta quam fecit domnus Oliva : Santa Maria de Ripoll
RESUM
Com tota llegenda, la de Ripoll té també fonaments sòlids. L’itinerari artístic d’aquest monestir ha estat sempre imaginat com un recorregut natural, atesa la intuïció d’alguns dels grans homes que el van dirigir, amb Oliba al capdavant. Tanmateix, no hi ha res de natural ni en l’itinerari ni en la manera com ens ha arribat. El nostre punt de vista el podem sintetitzar molt ràpidament. La història política i cultural de la Catalunya del segle XIX, a la recerca dels símbols de la pàtria, va “inventar” el mite de Ripoll i el seu abat més il·lustre, i des d’aquest moment sempre s’ha acceptat que aquesta creació historicista desfigurava una realitat que només podia ser desemmascarada amb la recerca en les fonts històriques. No obstant, el nostre parer és que el segle XIX va efectivament “inventar” el mite de Ripoll, però en el sentit medieval del terme, és a dir, va “trobar” un mite ja creat en el segle XII. D’aquest punt de vista, els documents en són una evidència, amb una càrrega clarament política. En aquest article intentem replantejar la recerca sobre el monestir de Ripoll, el veritable, tot revisant i reordenant la poca informació objectiva que ens ha arribat.
Marc SUREDA i JUBANY
Architecture autour d’Oliba. le massif occidental de la cathédrale romane de Gérone
RESUM
Del protagonisme artístic de l’abat i bisbe Oliba se’n destaquen freqüentment les construccions que ell mateix promogué dins dels seus dominis monàstics o episcopals (Cuixà, Ripoll, Vic i diòcesi). Però ben sovint també s’evoca l’ascendència de la seva personalitat artística a l’hora d’estudiar altres esglésies rellevants del mateix context, com ara les de Sant Pere de Casserres, de Sant Vicenç de Cardona o de Sant Pere de Rodes, entre d’altres. L’arquitectura «olibana» ja no és avui considerada tan homogènia com fa uns anys, i la manca de documents fa molt difícil d’aclarir fins a quin punt el parer o el gust d’Oliba pogueren ser determinants en el disseny d’aquests altres temples situats fora del seu govern personal.
Aquesta contribució està dedicada a un d’aquests edificis. La seu romànica de Girona (dedicada 1038) posseïa un massís occidental, avui ben conegut gràcies a les excavacions arqueològiques i als textos (particularment litúrgics). Aquesta estructura pot ésser posada en relació amb certs trets i referents d’altres construccions dreçades sota l’ègida de l’abat i bisbe. Això, al costat de les relacions que mantenia amb els comanditaris de l’edifici gironí, permet intuir possibles vies de l’ascendència del prelat en, almenys, un dels grans projectes de l’arquitectura catalana coetània.
Javier MARTÍNEZ DE AGUIRRE
L’art au temps de Sancho III el Mayor : Leire
Marco ROSSI
Les patronages d’Ariberto da Intimiano et la peinture lombarde au début du XIe siècle
RESUM
El mil.lenari de la basílica de San Vicenzo in Galliano (2 de juliol de 1007) ha permès d’emprendre noves recerques sobre la personalitat d’Ariberto da Intimiano, comanditari d’aquesta iniciativa, abans de ser arquebisbe de Milà.
La seva intervenció a Galliano, com a guardià (custos) de la basílica i sotsdiaca de la catedral de Milà, s’insereix en el marc dels encàrrecs, rics en implicacions religioses i polítiques, realitzats durant l’època otoniana. El programa d’Ariberto a Galliano comprenia la decoració completa de la basílica de Sant Vicenç, inclosos els murs de la nau, on féu tancar diverses finestres per fer l’espai més ampli i disposar-hi pintures murals. Afavoria la dimensió hagiogràfica i narrativa de l’espai eclesial com a imatge de la ciutat celestial.Ariberto -a través de la translació d’Adeodato, la construcció de la cripta, la renovació del presbyterium i la decoració de l’església de Sant Vicenç- volia seguir els passos d’Ambròs, fundador de noves basíliques, i dels grans arquebisbes carolingis com Angilbert II. Les referències de la iconografia i de l’estil de les pintures muralls de Galliano es troben en l’art carolingi, per exemple l’altar d’or de Sant Ambròs a Milà i els frescos de Sant Joan de Müstair. També és possible de retrobar-hi afinitats amb les pintures apocalíptiques gairebé contemporànies del baptisteri de Novara i amb la Maiestas Domini de Prugiasco al cantó de Ticino (Suïssa), així com a Sant Salvador de Barzano, a la basílica d’Agliate o al sacellum de San Satiro a Milà.
Carolyn Marino MALONE
Saint-Bénigne de Dijon: le programme des dédicaces de la rotonde
RESUM
Les dedicacions de la rotonda de Saint-Bénigne de Dijon (1001-1018) i dels seus altars articulen un programa que constitueix un camí que mena a la salvació cristiana per la mediació de l’Ecclesia; progressa des del nivell inferior dedicat als màrtirs i als confessors, a través del nivell intermedi dedicat a la Mare de Déu i als Apòstols (aquests dos nivells en representació de l’Església terrestre), fins al nivell superior dedicat a la Trinitat i a Sant Miquel (l’Església celeste). Encara que una progressió similar cap a la salvació cristiana es trobi figurada en els dos nivells de la rotonda situada a l’oest de l’església de Sant Miquel de Cuixà, on els sepulcres dels màrtirs i la capella de la Mare de Déu i de la Nativitat, a sota, represwenten el misteri de l’Encarnació de l’Església de la terra, i el nivell de la Trinitat, a sobre, representa l’Església del Cel, la rotonda de Saint-Bénigne, gràcies als seus tres nivells i al seu oculus, suggereix encara amb més força el reialme celestial. Per primera i potser única vegada, un altar dedicat a la Trinitat era situat al tercer nivell d’una església i cenyit d’una corona de llum «excepcional» en el punt focal de tota l’esglèsia, tal com la descriu la Crònica de Saint-Bénigne (1058 i 1065). Gràcies als seus tres nivells i al seu oculus, la rotonda de Saint-Bénigne pot ser interpretada com un lloc per a la theosis.
Jordi CAMPS i SORIA
Le décor de l’église d’Artés: un reflet tardif de la tradition sculptée du XIe siècle en Catalogne
RESUM
De l’església romànica de Santa Maria d’Artés (el Bages, Catalunya) només es conserva part de l’absis, de planta poligonal, que conté restes molt significatives d’una decoració escultòrica datada al segle XI. Aquests fragments de decoració presenten un relleu pla, basat en els efectes de clarobscur, característic de molts conjunts d’escultura meridionals del segle XI, i contenen motius de caràcter vegetal tallats a bisell en combinació amb temes de bestiari. Són aquests els elements més característics i que atorguen singularitat al conjunt d’Artés, si es compara amb alguns dels conjunts d’escultura més estudiats i reconeguts del segle XI a Catalunya. Segons els indicis aportats per l’arqueologia i epr l’estudi de l’arquitectura, aquests relleus van ser reaprofitats en l’edifici posterior, i datat cap al final del segle XII o el començament del XIII. La comunicació pretén recuperar l’estudi d’aquest monument, tractat només en algunes ocasions durant les darreres dècades, i contextualitzar‑lo en el marc de l’escultura del segle XI, en base a la comparació amb els conjunts més coneguts i estudiats de l’època, i d’altres més aïllats.
Bénédicte PALAZZO-BERTHOLON
le décor de stuc autour de l’an mil: aspects techniques d’une production artistique disparue
RESUM
L’estuc constitueix un element amb entitat pròpia dins de la decoració arquitectònica, els testimonis del qual són rars però prou significatius per resituar aquesta producció dins el marc més ampli de l’art medieval. Els estudis tècnics recents duts a terme sobre nombrosos vestigis permeten construir un estat de la qüestió sobre els aspectes fins ara mal coneguts de la seva producció. Hereus de la tradició romana, els estucs medievals il.lustren l’evolució progressiva vers formes diversificades d’expressió artística que s’acompanyen - i és el que ens proposem d’estudiar - de canvis tècnics notables tals com els que tenen a veure amb les primeres matèries utilitzades, la composició del material i les tècniques d’execució. Intentarem també d’explicar quan i com va evolucionar la fabricació de l’estuc al llarg de l’Edat Mitjana; sembla que el principal canvi tècnic es va produir pels volts de l’any mil.
Bérangère ROCHE
Saint-André de Sorède: la redécouverte d’une abbaye grâce à un manuscrit
RESUM
La troballa d’un manuscrit de primer ordre als Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals ha permès de renovar i enriquir els coneixements sobre l’abadia romànica de Sant Andreu de Sureda. En efecte, aquest pressupost d’obres de 1777 proposa una visita virtual detallada del monestir, car l’expert explora el conjunt del patrimoni immobiliari i preconitza reparacions que sens dubte es van dur a terme. El document permet, entre altres coses, desvelar un punt fins ara desconegur: l’emplaçament del claustre romànic desaparegut, situat al nord de l’església. Aquest menuscrit, l’”informe Chambon”, data del segle XVIII, però un estudi aprofundit del lloc i les fonts textuals permeten de creure que la planta i l’aspecte del monestir havien evolucionat molt poc des de l’època medieval. Gràcies a aquest document avui es pot proposar una reconstitució de la planta de l’abadia a l’edat mitjana.
Sandrine JUNCA
Des peintures murales médiévales méconnues dans des églises de l’Aude et de l’Hérault
RESUM
Aquest estudi presenta tres conjunts de pintura mural datats en època medieval, situats dins els departaments de l’Aude i de l’Hérault. Aquesta és una mostra dels primers resultats de les recerques dutes a terme a conseqüència dels meus estudis de Màster. De les pintures més desconegudes se n’han triat decoracions que puguin fer descobrir la riquesa d’aquests territoris. Quant a l’Aude, ens entretenim en el cas de les pintures de l’església de Saint-Saturnin de Fabrezan i de l’església de Saint-Polycarpe, al poble del mateix nom. Tot seguit pel que fa a l’Hérault ens interessem per les pintures de l’església de Saint-Pierre de Montbazin. Són part de les obres menys estudiades. Aquests conjunts han estat rarament objecte d’anàlisi, sobretot durant els darrers trenta anys. A més, es presenta un intent de comparació amb pintures murals romàniques essencialment provinents de Catalunya.
Joan DURAN-PORTA
Les cryptes monumentales dans la Catalogne d’Oliba. De Sant Pere de Rodes à la diffusion du modèle de crypte à salle
RESUM
Les criptes juguen un paper important en la primera arquitectura romànica dels comtats catalans, integrades en la redefinició del model de capçalera que té lloc en els edificis eclesiàstics del primer segle xi. El present article proposa una visió panoràmica de les criptes monumentals catalanes del primer romànic, que caracteritza la difusió de la tipologia de la cripta‑sala a partir d’un model local de prestigi proporcionat per la catedral de Vic edificada l’abat Oliba. Tangencialment, s’estudia la molt particular cripta de Sant Pere de Rodes, per a la qual es proposa una ascendència romana; i també es posa de relleu l’existència d’un espai subterrani desconegut sota la basílica de Santa Maria de Ripoll, que potser podria identificar‑se amb les restes de l’antiga església abacial ripollesa consagrada el 977.
Marie-Claire ZIMMERMANN
La construction du mythe d’Oliba au XIXe siècle : Canigó, de Jacint Verdaguer (1886)
RESUM
Jacint Verdaguer (1845-1902), sacerdot i poeta, és un dels principals representants del moviment cultural i literari anomenat Renaixença, que coincideix amb una renovació de Catalunya després de tres segles de relativa desaparició. En un llarg poema en dotze cants, Canigó, que ell qualifica de “llegenda pirenaica del temps de la reconquesta”, Verdaguer reconstrueix la història medieval catalana tot evocant els èxits d’herois famosos, mitificats en l’espai pirenaic que ell coneix tan bé per haver-lo recorregut a peu, i on el Canigó, del qual se n’exalta la bellesa, esdevé la muntanya de tots els perills i de tots els enigmes. Els combats són l’objecte dels vuit primers cants abans de l’aparició d’Oliba, que ocupa l’escena en els cants IX, X i XII. L’objecte d’aquesta comunicació consistirà a analitzar les formes i el sentit de la mitificació d’Oliba en el gran cant èpico-líric de Verdaguer.
Michel ZIMMERMANN
Conclusions