Marie-Anne SIRE
De l’ombre à la lumière : les trésors de sanctuaire
RESUM
Els tresors dels santuaris no estaven pas destinats originalment a ser vistos : es conservaven en sales o armaris forts amb accessos rigorosament controlats per guardians. L’interès històric i artístic de les obres que en formen part ha justificat a partir dels anys 1960 que hagin estat adequats per a rebre visitants. L’accés a les seves col·leccions tanmateix, continua essent avui difícil en llocs tan famosos com les catedrals de Nancy, Vannes, Angers, Rouen, Amiens o Chartres. La direcció d’Arquitectura i Patrimoni ha posat en marxa una reflexió destinada a avaluar les condicions de conservació del conjunt de 263 tresors existents a França, així que l’estat de les recerques i inventaris i les condicions d’obertura al públic.
Barbara Drake Boehm
Furta Sacra ? L’histoire récente de quelques reliquaires médiévaux français et la Loi Combes
Jean-Pierre CAILLET
Nature et enjeux des donations des grands laïcs aux trésors d’églises (IVe-XIIe siècles)
RESUM
La constitució i l’augment dels tresors eclesiàstics es va beneficiar considerablement de la generositat dels grans dignataris laics, i assenyaladament dels prínceps territorials de rang divers. Aquí en mostrem una sèrie de testimonis que es troben entre els més representatius pel que fa a les motivacions dels dedicants i a la naturalesa dels seus dons. D’entrada remuntem als temps paleocristians i a la « primera » Alta Edat Mitjana, per tal de reconèixer el caràcter decisiu de les orientacions inicials ; després ens aturem en l’acció dels carolingis (Carlemany i Carles el Calb, sobretot), en la dels comtes de Flandes pels volts de l’any mil, en la dels otonians (a través de l’exemple particularment il•lustratiu d’Enric II) i finalment en la dels Staufen (amb l’iniciativa de Frederic I Barbarroja per a la canonització de Carlemany). Després d’aquest panorama cronològic aprofundim en tres aspectes que es revelen majors : la recurrència (a partir del segle IX, almenys) de la imatge del dedicant, la importància fonamental de les relíquies en les estratègies de poder, i el caràcter simultàniament molt autèntic de la devoció que manifesten aquests dons. En definitiva, posem sempre l’accent en el paper capital d’aquestes ofrenes en el que es podria anomenar el desenvolupament d’una geopolítica d’allò sagrat, tret incontestablement dominant de l’època.
Philippe GEORGE
Le trésor d’église, inspirateur et révélateur de conscience historique
RESUM
El culte de les relíquies és omnipresent a l’Edat Mitjana i fins força més endavant, en àmbits a vegades i fins avui insospitats. Parlar de relíquies com del quart poder mereix una explicació. L’article defineix la relíquia, després s’interessa en particular per una relíquia coropral insigne, el crani del sant, per finalment desenvolupar la noció de tresor d’església, memòria i consciència històrica i artística d’una ciutat o d’una regió.
Pierre-Alain MARIAUX
Trésor et reliques, ou l’effet collection
Marina FALLA CASTELFRANCHI
Trésors liturgiques byzantins dans les inventaires des monastères italo-grecs de l’Italie méridionale et de la Sicile
Michael BRANDT
Bernward d’Hildesheim et ses trésors
Emmanuel GARLAND
Le trésor de Conques au Moyen Âge : quelques observations sur son histoire ancienne
RESUM
El tresor de l’església abacial de Santa Fe de Conques és un dels més importants de França. Tot barrejant llegenda i realitat, alguns textos antics permeten entreveure l’origen dels objectes més prestigiosos, essencialment reliquiaris. Tanmateix, hi ha un decalatge important entre allò que els textos deixen entreveure i els objectes que ens han pervingut : la majoria dels objectes descrits han desaparegut i, dels que han subsistit, només un petit nombre és esmentat en els textos antics. Però aquí més que en altres llocs, els objectes porten les traces d’una història, de la seva història. Ens hem lliurat a la recerca d’aquests indicis i, a partir de l’observació visual, hem mirat de discernir les diferents intervencions, represes i modificacions que han patit aquests objectes. Això permet veure com es va enriquir progressivament el tresor, des dels seus orígens a inicis del segle XII, fins que es constata un declivi esglaonat.
Danielle GABORIT-CHOPIN
Le trésor de Saint-Denis à l’époque romane : trésor monastique ou trésor royal ?
Roberto CASSANELLI
Le trésor des rois lombards à la cathédrale de Monza.
Architecture, objets liturgiques et idéologie du pouvoir, VIIe-XIVe siècles
Armelle LE GENDRE
Remarques sur l’élévation des reliques de la cathédrale Saint-Étienne de Sens en 1239
RESUM
El tresor de la catedral de Saint-Étienne de Sens compta amb més d’un centenar de cossos sants i relíquies. Les autèntiques avui conservades al Museu de Sens, les actes de reconeixement i els inventaris del tresor formen un corpus textual d’una rara densitat, l’explotació del qual encara està per completar. Ens proposem de repassar la història d’aquest tresor de relíquies per tal d’esbrinar la seva ordenació ideal i concreta. Sembla, en primer lloc, que les actes de reconeixement de relíquies redactades els anys 1095, 1192 i 1239 donen coherència a aquest conjunt constituït per donacions successives. Però sobretot, sembla que el 1239 l’arquebisbe Gautier Cornut va procedir al trasllat d’un conjunt de relíquies insignes a dotze reliquiaris elevats damunt dels altars del santuari. El número dotze es refereix sens dubte a la xifra del coŀlegi apostòlic. En conseqüència, convé analitzar l’abast d’aquesta elecció i recordar que aquell any 1239 s’esdevingué també la rebuda solemne de la Corona d’Espines a la catedral de Sens.
Guillem DALMAU
Orfèvrerie nord-catalane des Xe-XIIIe siècles, un essai de corpus
RESUM
El Centre de Conservation et de Restauration du Patrimoine, servei del Conseil Général des Pyrénées-Orientales, du a terme des de 2002 l’inventari exhaustiu dels béns mobles conservats a les esglésies del departament. Aquest inventari té en compte totes les categories d’objectes : pintures, escultures, teixits, arts gràfiques i, òbviament, l’orfebreria. En set anys s’ha inventariat un 20 % del territori nord-català i s’hi ha detectat una cinquantena llarga de peces d’orfebreria medieval.
D’aquesta orfebreria medieval, són rares les obres anteriors al segle XIV (menys de deu). Provarem doncs d’oferir una visió de les obres conservades més completes, no obstant sense negligir les desaparegudes però testimoniades gràcies als arxius.
Jean-Luc ANTONIAZZI
Le trésor de Saint-Martin du Canigou à partir d’un inventaire du XVIIIe siècle
Michele Luigi VESCOVI
Reliques, images et trésors : la châsse de Saint-Romain de Reiningue
RESUM
L’arca de sant Romà es conserva a l’església parroquial de Reiningen (Alsàcia) i prové del priorat de canonges regulars d’Oelenberg, fundat el 1046 per Edwige, comtessa d’Enguisheim i mare del papa Lleó IX. Als plafons de l’arca, obrada en argent repussat i daurat sobre ànima de fusta, es despleguen diferents representacions : a les cares principals hi figuren el Crist i la Mare de Déu entronitzats entre els apòstols. A les cares menors hi ha dos episodis de la vida de sant Romà : el primer mostra la seva conversió, amb el baptisme administrat per sant Llorenç, que aixeca la mà per beneir el seu carceller ; a l’altra cara hi figura la seva degollació. El relquiari, extraordinària obra d’orfebreria del segle XII, no ha atret mai l’atenció de la crítica fins a una exposició recent lligada al context cultural i històric de la vida de la comtessa Matilde de Canossa. L’anàlisi de la història del reliquiari, amb les transformacions que ha patit al llarg dels segles, permet de conèixer-ne totes les parts originals i de comprendre’n milllor la cronologia i el context geogràfic i cultural de realització d’aquesta obra « oblidada », així com les tries operades quant a les imatges.
Mathias DUPUIS
Les peintures murales romanes de l’ancienne église paroissiale de Saint-André-des-Eaux (Côtes d’Armor)
RESUM
L’antiga església de Saint-André-des-Eaux (Côtes d’Armor) és un edifici de dimensions modestes, destinat a acollir una petita comunitat parroquial. Malgrat la sobrietat de la seva arquitectura i per bé que allunyada dels grans centres de producció artística, aquesta església és un dels rars edificis romànics de Bretanya que ha conservat una part de la seva decoració pintada, d’altra banda ben documentada gràcies a una sèrie de dibuixos i fotografies dutes a terme a principis del segle XX. La campanya d’estudi realitzada en aquest indret de 2007 a 2008 ha permès, gràcies a l’anàlisi arqueològica de l’estructura i a la realització d’una sèrie de sondeigs al sòl, documentar diferents fases de construcció i d’ocupació del lloc de culte i de restituir les diferents campanyes pictòriques, que s’esglaonen entre la construcció de l’església en època romànica i el seu abandonament, a finals del segle XIX. L’objectiu d’aquest article consisteix en l’estudi precís de les dues primeres campanyes pictòriques romàniques, datades entre la fi del segle XI i l’inici del segle XIII.
Arturo CALZONA
Mathilde de Canossa (1046-1076/1115) :
la monumentalisation des tombeaux des « ancêtres » et le trésor de sa « mémoire »
RESUM
El concepte de « thesaurus » a l’edat mitjana és més complex que l’accepció comunament admesa, que fa referència als objectes preciosos, a les teles preuades, als llibres miniarts. La idea de « tresor » que Matilde di Canossa va elaborar i va voler deixar a la seva mort és l’objecte d’estudi d’aquesta intervenció : « thesaurus » és de fet també la « memòria d’ella mateixa i dels seus avantpassats ». Es fa per tant referència a la voluntat de Matilde de monumentalitzar les tombes dels seus ancestres al castell de la família, a Canossa, a partir de 1110-1111, però també el mausoleu del seu pare Bonifaci a Màntua (+1052) i el sarcòfag de la seva mare Beatrice de Lorena (+1076) a Pisa. L’abadia de San Benedetto Po, lloc de sepultura de la comtessa escollit per ella mateixa, representa el cimal d’aquesta estratègia comunicativa.
Ángela FRANCO MATA
Le trésor d’Oviedo, continuité de l’Église wisigothique. Aspects stylistiques et liturgiques, iconographie et fonctions
Sophie MAKARIOU, Gabriel MARTINEZ-GROS
Le trésor du palais fatimide du Caire : inventaire du profane, mécanisme de dispersion et pieuse conservation
Valérie CARPENTIER
Après les Trésors, les destins variés des objets d’art romans
RESUM
Entre els nombrosos objectes preciosos presents als tresors eclesiàstics d’època romànica, que un cert nombre de fonts ens permet de copsar i d’estudiar, pocs han arribar als nostres dies llevat d’algunes excepcions notables. A l’inversa, sovint és difícil d’identificar la procedència exacta dels objectes que hem tingut la sort de conservar efectivament avui, així com de resseguir-ne els molt variats itineraris a partir dels tresors. A través d’un cert nombre d’exemples i de casos emblemàtics es mostren els diferents avatars d’aquests objectes d’art romànics d’ençà del seu origen, atès que una desaparició precoç constitueix la sort comuna de diversos d’ells per raó de la mateixa funció dels tresors d’esglésies, així com els episodis més o menys violents que una proporció d’aquests objectes preciosos ha conegut al llarg dels segles, objectes de col.lecció, objectes de cobdícia.
Aude MORELLE
Les salles du Trésor en France aux XIIe et XIIIe siècles, nouvelles réflexions sur l’architecture d’une structure discrète
RESUM
A l’Edat Mitjana, les riqueses de les comunitats religioses eren conservades en un lloc específic assimilat a l’església o situat en la seva proximitat immediata, coneguda com a sala del tresor. La història arquitectònica d’aquests llocs, que es van desenvolupar sota formes més o menys ostensibles a partir dels segles XII i XIII, està encara per escriure. Les necessitats de seguretat del tresor van conduir a tries en la construcció i el condicionament del seu lloc de conservació que son comunes a totes les sales del tresor. Aquestes opcions permeten distingir-les en tant que estructura autònomament definida. La seva comprensió i la de l’organització humana de la vida religiosa a l’entorn de la sala del tresor són problemàtiques noves vinculades a aquest tipus d’estructures i que demanen encara d’ésser tractades a partir d’un corpus ampli.
Xavier BARRAL i ALTET
Culture visuelle et réflexion architecturale au début du XIe siècle : Les voyages de l’abbé-évêque Oliba
(2e partie : Les voyages à Rome et leurs conséquences)
RESUM
La cultura visual de l’abat i bisbe Oliba, que conduïa a una reflexió arquitectònica i a la presa de decisions sobre els edificis religiosos que estaven al seu càrrec, es va nodrir de tres fonts complementàries : la cultura local pertanyent a l’imaginari coŀlectiu i a les realitats quotidianes en les quals Oliba estava submergit des de l’infantesa ; els viatges a curta distància que duien a intercanvis locals ; els viatges de més llarga durada en el curs dels quals Oliba pogué entrar en contacte amb realitats arquitectòniques d’un paisatge monumental que li era estrany. Entre aquests darrers cal subratllar la importància dels desplaçaments italians i romans. Almenys dos cops, quan era només abat, Oliba va anar a Roma, el 1011 i el 1016. Com Sigeric de Canterbury i tots els grans viatgers del seu temps, Oliba va visitar les grans basíliques romanes i quedà certament impressionat per les columnes romanes historiades i pel format del Panteó, llavors gran santuari marià de planta central.
Chiara MAGGIONI
Le trésor de l’ancienne cathédrale de Milan : objets liturgiques et mémoire de la « sancta mediolanensis ecclesia »
RESUM
La cultura visual de l’abat i bisbe Oliba, que conduïa a una reflexió arquitectònica i a la presa de decisions sobre els edificis religiosos que estaven al seu càrrec, es va nodrir de tres fonts complementàries : la cultura local pertanyent a l’imaginari coŀlectiu i a les realitats quotidianes en les quals Oliba estava submergit des de l’infantesa ; els viatges a curta distància que duien a intercanvis locals ; els viatges de més llarga durada en el curs dels quals Oliba pogué entrar en contacte amb realitats arquitectòniques d’un paisatge monumental que li era estrany. Entre aquests darrers cal subratllar la importància dels desplaçaments italians i romans. Almenys dos cops, quan era només abat, Oliba va anar a Roma, el 1011 i el 1016. Com Sigeric de Canterbury i tots els grans viatgers del seu temps, Oliba va visitar les grans basíliques romanes i quedà certament impressionat per les columnes romanes historiades i pel format del Panteó, llavors gran santuari marià de planta central.
Daniel CODINA i GIOL
Les quatre inventaires du trésor du monastère de Ripoll
Paul BRETEL
Les trésors dans la littérature narrative édifiante du Moyen Âge
Jean-René GABORIT
Conclusions