Christian SAPIN
DE LA COUR AU CLOÎTRE CAROLINGIEN
El claustre de galeries cobertes, ben conegut en l’arquitectura dels monestirs, no es va imposar de manera immediata i procedeix sens dubte de diferents orígens. Les recerquesarqueològiques recents a Europa permeten conèixer vestigis de dispositius que menen des del pati porticat vers un espai tancat que respon a exigències funcionals i religioses precises. Es tracta d’intentar identificar les etapes d’aquesta “invenció” i d’entendre millor les raons d’una creació pròpiament carolíngia entorn de l’any 800, a través de les fonts i de diversos exemples d’excavacions arqueològiques, algunes d’elles recents i inèdites a França, que aclareixen l’organització dels edificis de la vida comuna dels monjos.
Elizabeth VALDEZ DEL ÁLAMO
LE CLOÎTRE, LIEU DE RÉSONANCES DE LA VIE MONASTIQUE
El claustre és el cor mateix d’un monestir. La seva situació central fa que sigui l’espai pel qual s’ha de passar per anar d’un edifici a un altre. Aquest article examina els usos del claustre basant-se en las Consuetudines Coenobii Cluniacensis, costumari composat per Bernat de Cluny cap a l’any 1085. Més que un passadís, el claustre és un espai per la reflexió i l’ensenyament. La seva decoració expressa els ideals de la comunitat monàstica. És també el lloc per a les activitats domèstiques. Els principals exemples seran les abadies benedictines de Santo Domingo de Silos i de Saint-Pierre de Moissac, així com la Colegiata de Saint-Trophîme de Arles.
Immaculada LORÉS OTZET
SCULPTURES, EMPLACEMENTS ET FONCTIONS DES CLOÎTRES ROMANS EN CATALOGNE
En els darrers anys, els estudis d’escultura dels claustres romànics han explorat l’anàlisi de la iconografia tenint en compte el seu context: l’espai concret en cada cas. En el claustre, això implica valorar fins a quin punt la litúrgia i la vida quotidiana que tenia lloc en cada una de les galeries i els espais adjacents permet explicar la disposició dels cicles i les imatges. El mateix es pot dir respecte de les circulacions entre diferents punts del monestir, canònica o catedral, les processons que transitaven pel claustre o les portes d’accés a determinades dependències, especialment l’església i la sala capitular. En el cas dels claustres romànics catalans, aquest tipus d’enfocament no només és factible sinó també convenient atès l’important número de conjunts conservats i no dispersats. La diversitat de solucions que presenten indiquen un elevat grau de discrecionalitat i fan aconsellable una anàlisi metòdica cas per cas i sense forçar les interpretacions.
Yoan MATTALIA
« SICUT MILITES IN PRELIO ET QUASI MONACHI IN DOMO ». CLOÎTRE ET CLÔTURE MONASTIQUE
DANS LES ÉTABLISSEMENTS DES ORDRES RELIGIEUX MILITAIRES AUX XIIe ET XIIIe SIÈCLES
El claustre és difícilment perceptible entre els espais monàstics que composen la domus occidental dels ordes religiosos militars del Temple i de l’Hospital de Sant Joan de jerusalem als segles XII i XIII. Tanmateix, igual que l’edifici eclesial d’aquestes petites comunitats regulars, participa plenament de la materialització del paradigma identitari del monaquisme militar. Ací mirarem de proposar un balanç a partir d’estudis recents i de qüestionar la noció de clausura monàstica a les cases templeres i hospitaleres, la topografia de l’arquitectura de l’espai claustral d’aquests establiments religiosos rurals i urbans, així com de reflexionar sobre les funcions, assenyaladament funeràries, que li han pogut ésser atribuïdes.
Carles SÁNCHEZ MÁRQUEZ
FÊTE, MUSIQUE ET AMOUR COURTOIS DANS LE CLOÎTRE CATALAN : SANTA MARIA DE L’ESTANY ET L’HÉRITAGE OCCITAN
El singular claustre de Santa Maria de l’Estany (Barcelona) presenta un ric repertori visual on apareixen gairebé tots els temes profans de l’imaginari medieval: histories d’amor i cavalleria, festes musicals, fragments de faules, joglars i una sèrie dedicada a la vida quotidiana. Aquestes imatges formen part de la figuració profana que es va expandir durant el regnat de Jaume I (1213-1276) per terres catalano-aragoneses, i que va fer acte de presència tant en l’espai sagrat com en el cortesà. Així semblen confirmar-ho les obres amb la mateixa temàtica que apareixen en diferents manifestacions artístiques de la Corona d’Aragó, com el claustre de Santa Maria de l’Estany, l’enteixinat de la catedral de Terol, el Vidal Major o els cicles murals que decoraven els interiors de la noblesa de Barcelona i Montpellier.
John McNEILL
LA REDÉCOUVERTE DU CLOÎTRE ROMAN EN ANGLETERRE. TOPOGRAPHIE, ICONOGRAPHIE, CHRONOLOGIE
Exceptuant-ne una, totes les catedrals medievals d’Anglaterra van ser fundades o completament reconstruïdes entre 1070 i 1140 aproximadament. La importància d’aquestes reconstruccions per a l’arquitectura romànica anglesa no s’ha de magnificar, però des d’una perspectiva europea l’aspecte que distingeix la majoria de les catedrals romàniques angleses és el nombre de les que eren monàstiques. En el cas de set de les quinze diòcesis provistes d’una sola catedral, aquesta catedral era la seu d’una comunitat benedictina. Dues diòcesis que tenien cocatedrals, cada una estava provista d’una catedral monàstica i d’una catedral secular (col.legiata). Les catedrals monàstiques foren més nombroses després de la conquesta normanda de 1066 que no pas anteriorment, i el desenvolupament de la catedral monàstica fou certament degut a Lanfranc, arquebisbe de Canterbury de 1070 fins a la seva mort el 1089. Aquesta comunicació examina l’estatus, la concepció i l’arquitectura de la catedral monàstica a Anglaterra al llarg del segle XI.
Claire BONNOTTE
LA FIGURATION DE L’APPARITION DU CHRIST À EMMAÜS AU SEIN DES CLOÎTRES ROMANS : UN SUBSTITUT DE PÈLERINAGE ?
La iconografia de l’aparició de Crist a Emmaús (Lc. 24, 13-35) apareix en la decoració escultòrica de diversos claustres dels segles XII-XIII. Entre els exemples conservats d’aquest periode hi ha nombrosos capitells historiats, la majoria dels quals provenen d’abadies que es troben al sud del Loira. La imatge té una significació particular en el context claustral, pel predomini de la figura de Crist pelegrí que s’hi associa. En aquest aspecte, la iconografia podria aparèixer com una derivació, o un substitut de la pràctica real del pelegrinatge, fortament desaconsellada, si no prohibida, per tots aquells que estaven sotmesos a la “stabilitas” de la clausura. Amb el suport de fonts textuals i de l’anàlisi d’un cert nombre d’exemples, és convenient entendre en quina mesura aquesta teofania ha pogut constituir una invitació al pelegrinatge espiritual per als monjos i els canonges.
Charlotte de CHARETTE
LA DIFFUSION DE L’ART DE SILOS DANS LES CLOÎTRES DU NORD DE L’ESPAGNE
En l’últim terç del segle XII, l’escultura romànica espanyola va conèixer una àmplia renovació que va donar lloc a la creació de veritables obres mestres i va suscitar una producció d’una feconditat excepcional. Al monestir de Silos s’hi van dur a terme importants transformacions en aquesta època, en les quals hi va intervenir un dels més grans escultors del període: el Segon Mestre de Silos. Aquest fou l’inspirador d’un vast corrent d’escultures que va envair el nord d’Espanya, a finals del segle XII i a principis del segle XIII. La prosperitat que va conèixer el país, lligada a circumstàncies polítiques i econòmiques favorables, va comportar en efecte un desenvolupament considerable de l’activitat arquitectònica. Aquesta propagació de l’art de Silos és deguda en gran part a l’èxit dels seus models iconogràfics. Un gran nombre d’escultors de finals del període romànic, que conserven un record més o menys fort de les innovacions estilístiques aportades pel Segon Mestre de Silos, utilitzen en efecte un repertori constituït principalment per fórmules iconogràfiques procedents de l’abadia de Silos. En aquesta abundant producció s’hi troben diversos claustres, o vestigis d’edificis claustrals, que reben i assimilen els models elaborats a Silos.
Pascale BOURGAIN
UN JARDIN AU COEUR DU CLOÎTRE : FONCTION, IMAGES, IMAGINAIRE
El claustre, mot que en origen designa una presó, fou extraordinàriament valorat per la vida monàstica, que féu d’aquest tancament una tria vital, un lloc considerat com a equivalent del paradís, per tant d’un jardí. Els claustres reals, patis situats prop de l’església per unir els llocs destinats a les diferents funcions monàstiques, acabaren per prendre la forma de jardins, indrets plaents i propicis per a la calma i el recolliment, sens perjudici dels horts igualment presents dins la clausura; se’ls proveeix d’allò que encara els podia fer més semblants al paradís: una font, herbes i plantes, ben aviat flors, mentre que a la fi de l’Edat Mitjana l’esforç de la jardineria rebia una atribució significativa, per tal com representava l’esforç necessari per cultivar les virtuts.
Daniel CAZES
DEVENIRS DU CLOÎTRE ROMAN : LES CLOÎTRES CISTERCIENS MÉRIDIONAUX
Es diu sovint que els claustres de les abadies cistercenques del Migdia, com els d’altres regions d’Europa, revelen un empobriment voluntari, si no una autèntica censura, del luxe arquitectònic i de la decoració esculpida dels claustres plenament romànics construïts entre els segles XII i XIII. De fet, cal matisar-ho una mica, particularment si ens allunyem de la visió sovint predominant, en el turisme, la literatura i la cultura general del nostre temps, del Migdia cistercenc de les “tres germanes provençals”: Le Thoronet, Sénanque i Silvacane. Això es percep en observar els casos d’un cert nombre de claustres de grans monestirs cistercencs “hispano-llenguadocians” dels segles XII i XIII completament o parcialment destruïts o encara conservats. Les característiques d’aquests claustres, a banda i banda dels Pirineus, són el resultat tant d’una adaptació a les pràctiques dels mestres d’obra i escultura locals -fins i tot si van ser, també, monjos blancs-, com del respecte estricte d’un model cistercenc que hauria estat imposat des de la Borgonya o la Xampanya.
Olivier POISSON
LE CLOÎTRE DE SAINT-MICHEL DE CUXA ET SES RECONSTRUCTIONS AU 20e SIÈCLE
El 1907 i el 1913, l’adquisició per part de l’escultor i col.leccionista americà George Grey-Barnard d’aproximadament la meitat dels capitells del claustre de Sant Miquel de Cuixà .llavors completament desmantellat- va constituir un esdeveniment les conseqüències del qual es van deixar sentir tot al llarg del segle XX. D’una banda, l’adquisició, feta legalment als propietaris venedors, estava motivada per una ambiciosa visió artística americana, amb un projecte cultural que volia posar l’art d’Europa a disposició dels artistes i del públic americans, pel bé de tots, i que es realitzarà. D’altra banda, aquest afer, que juga un paper evident en la maduració de la llei francesa sobre els Monuments històrics adoptada el 1913, veu paral.lelament les reaccions d’una societat local front al seu patrimoni i és l’ocasió d’una lluita d’opinió davant la qual el comprador està en part obligat a abandonar. L’èxit de la reconstrucció del claustre de Cuixà a New York (1914 i després 1938) porta a la reconstrucció simètrica del que pogué ser, al lloc, el 1950, en el que pot ser una concurrència simbòlica de la qual els valors aportats per al patrimoni en serien l’objectiu.