Cécile TREFFORT
FONDER FONDER, CONSTRUIRE, CONSACRER :LA NAISSANCE D’UNE « ABBAYE ROMANE »
Entre l’elecció d’un lloc idoni i la instal.lació dels primers religiosos, el naixement d’una gran abadia romànica és un procés llarg i complex: a les motivacions espirituals dels fundadors, que presideixen la voluntat de construir conjunt totalment dedicat a l’oració, es combinen unes consideracions institucionals, econòmiques o materials que l’article tracte d’una manera sintètica, sobre la base d’alguns exemples principalment aquitans.
Olivier POISSON
JOSEP PUIG I CADAFALCH (1867-1956) ET CUXA
2017, amb motiu dels cent cinquanta anys del seu naixement, va ser designat «Any Puig i Cadafalch»per la Generalitat de Catalunya. De fet, Josep Puig i Cadafalch és una figura cabdal de la Catalunya del s. 20. Arquitecte i home polític, va primer dedicar-se a una obra arquitectonica modernista més o menys contemporània de la de Gaudí i, després, com a dirigent de la Mancomunitat, primera forma d’autogovern de Catalunya (1917- 1924), va contribuir a fundar les seves institucions culturals modernes. Historiador de l’art, és sobretot conegut pel seu treball consagrat a l’arquitectura romànica, en particular la seva visió d’un «Primer art romànic», títol del seu llibre publicat a París el 1928. En el marc de la seva tasca d’historiador del romànic, Cuixà té un lloc molt rellevant que s’ha de recordar, amb motiu de la seva història com del seu caràcter particular, com dels estudis què hi va consagrar en els anys 1933-1934 i 1936-1937, durant el seu segon exili a França. Puig, també, va ser un dels primers restauradors de l’abadia, fent de «col.laborador», informal, del servei francès dels Monuments històrics desde 1936 fins a la decada dels quaranta.
Christian SAPIN
DE SAINT-RIQUIER À VÉZELAY, L’APPORT DE L’ARCHÉOLOGIE À LA CONNAISSANCE DES MONASTÈRES
La coneixènça dels grans monasteris es va sovint reduir al prestigi de llurs esglésies abacials. Amb l’excepció d’alguns sitis dels quals es conserven els edificis claustrals, la restitució dels conjunts monàstics dels s. XI i XII va ser durant temps només el result de l’interpretació de les fonts escrites o bé de l’iconografía realitzada abans de les grans campanyes de reconstrucció modernes, com les dels benedictins de la congregació de Sant Maur. Desde alguns decennis, l’arqueologia del terreny o dels vestigis construits encara dempeus va evoluar en les seves approximacions i mètodes. El seu us més sistemàtic va permetre renovar la nostra percepció, tant de les estructures conventuals en el llur estat fundacional com de la llur història, i, encara més, de la comprensió de les funcions, a vegades complexes, dels seus diversos components. Recolzant-se sobre exemples concrets, aquesta presentació tractarà del periode dels s. XI i XII, i, amb motiu d’aquest, de la part dels monasteris en la constitució de l’art romànic.
Neil STRATFORD
CLUNY III : AUTELS, CHOEUR LITURGIQUE, SÉPULTURES
Malgrat les demolicions, disposem d’una important documentació sobre els altars de Cluny III, sobre el cor litúrgic, els seus tancament occidental i els seus dos ambons i les sepultures. Certament, aquesta documentació és sovint tardana. A més, els fragments d’altars, del tancament i de les tombes que ens han arribat són escassos i només parcialment representatius. Tanmateix es pot avançar algunes hipòtesis d’ordre general : per exemple, que el tancament del cor, ja ocupat pels monjos abans de 1121/1122, estava format per una alta barrera d’obra (la idea repetida que el «jubé» és una invenció gòtica ja no és admissible). A més, Cluny III es va concebre des de l’inici l’any 1088 com un vast mausoleu, limitat a certs grans eclesiàstics i als seus abats : durant un primer període, no hi hagué sepultures laiques ni de dones dins la gran església. Atès el rol dominant de Cluny en les dècades de la Reforma Gregoriana i les següents, la documentació que aquí es presenta no manca pas d’interès per a l’historiador de l’Edat Mitjana.
Éliane VERGNOLLE
LE CHOEUR DE SAINT-BENOÎT-SUR-LOIRE : PROGRAMME MONUMENTAL, MISE EN SCÈNE DES RELIQUES ET LITURGIE MONASTIQUE
Des de la seva arribada a l’abadia de Fleury a la fi del segle VII, les relíquies de sant Benet estigueren dipositades, amb l’excepció d’un preu període a mitjan segle X, dins l’església abacial, davant de l’altar major dedicat a la Mare de Déu. Aquesta situació havia de canviar radicalment amb la construcció d’una nova capçalera l’acabament de la qual, l’any 1108, va ser marcat pel trasllat de les relíquies a la cripta. L’arca que les contenia es trobava just al dessota de l’altar matinal de sant benet, situat a l’absis. Per bé que l’abadia no organitzà veritables pelegrinatges, el deambulatori de la cripta feia les relíquies accessibles als laics. Els monjos estaven en contacte amb elles des del cor monàstic a través de dues fenestellae obertes al mur de la confessió. Al santuari, el tram on hi havia l’altar i les relíquies de sant Benet estava doblement destacat: a l’exterior amb dues torres bessones que emmarcaven l’entrada al deambulatori, a l’interior amb pilastres compostes els capitells de les quals il.lustraven miracles del sant. El paviment de marbre en opus sectile que ornava el cor de l’església precedent va ser reutilitzat al nou cor, emmarcat per fileres de columnes que evocaven l’arquitectura paleocristiana. El dipòsit lapidari conserva importants vestigis de la decoració de l’altar matinal així com un fragment de Crist en majestat que podria provenir de l’altar major. La disposició del santuari de 1108 va ser restituïda després de les excavacions de 1958-1959 que van permetre retrobar-les.
Anna ORRIOLS
ENTRE SOUVENIR ET PRESTIGE. COMMÉMORATIONS VISUELLES DANS LES ABBAYES CATALANES (XIe-XIIe SIÈCLES)
De la importància que va tenir la memòria escrita a la Catalunya comtal en són bon exemple els textos conservats i l’atenció que els ha dedicat la historiografia. En canvi no s’ha estudiat, des d’una perspectiva general, el paper que les imatges haurien pogut jugar en aquest sentit. Els monestirs benedictins catalans dels segles XI i XII ofereixen mostres ben eloquents de com l’art va servir, entre altres coses, per a perpetuar el record a diferents nivells, tant dels eclesiàstics com dels laics. Els primers, reivindicant l’antiguitat dels seus establiments, la rellevància de figures que els havien regit o la transcendència d’una consagració. Els laics van trobar a les abadies, a part d’un lloc on enterrar-se o on ser recordats en les pregàries dels monjos, una altra manera de mantenir viu el seu record per mitjà dels seus retrats, ja fos com a comitents, com a membres d’una confraria o com a autors materials de les obres.
Anna ORRIOLS
TROIS GRANDS MONASTÈRES CLUNISIENS EN ANGLETERRE : LEWES, CASTLE ACRE ET WENLOCK
A Anglaterra, la majoria dels grans monestirs cluniacencs van ser fundats globalment entre 1080 i 1110. Tots van ser dissolts al segle XVI, de manera que avui només es conserven vestigis substancials en cinc llocs. En aquesta comunicació vull reconsiderar-ne tres, els antics priorats de Castle Acre, Wenlock i Lewes, per tal d’avaluar el desenvolupament de llur arquitectura fins als voltants de 1200. En deduiré que, a excepció de Wenlock, on els indicis són molt limitats, l’arquitectura d’aquestes esglésies monàstiques va ser remarcablement creativa. La disposició dels espais monàstics es pot comparar a la dels monestirs benedictins en general, però en el context específicament anglonormand es tracta de construccions completament innovadores.
Scott BROWN
AMAT D’OLORON À L’ABBAYE DE LA SAUVE-MAJEURE : L’ESPRIT CONSTRUCTEUR ET SON GUIDE DANS L’ARCHITECTURE RELIGIEUSE EN AQUITAINE À LA FIN DU XIe SIÈCLE
L’abadia de La Sauve Majeure és sens dubte una de les més exitoses fundacions monàstiques de la França del darrer quart del segle XI, pero les raons o veritats de la seva fundació i construcció ens queden obscures. Al costat dels fundadors ja coneguts dels historiadors, un tercer personatge mereix també una reconeixènça: Amat, bisbe d’Oloron, arquebisbe de Bordeus i legat del papa Gregori VII. Amat evidencia lligams íntims amb monuments molts importants per a l’art romànic. Ell també era constructor, a Oloron, a Bordeus, i, com ho acabo de proposar, a La Sauve Majeure. Estudiar el seu paper, és questionar l’art romànic mateix : de la vida religiosa i de l’esperit bastidor a la fi del s. XI, en l’època de la reforma gregoriana i l’inici de la renaixença de l’art de l’esculptura.
Anaël VIGNET
L’ABBAYE DE SAINT-AMANT-DE-BOIXE : UN EXEMPLE DE GESTION TERRITORIALE À TRAVERS SES DÉPENDANCES À L’ÉPOQUE ROMANE
L’antiga abadia benedictina de Saint-Amant-de-Boixe, situada al nord de l’antiga diòcesi d’Angulema, es trobava inicialment lligada a un territori. Gairebé des de la seva refundació al segle X pels comtes d’Angulema, els abats van aplicar una política hàbil i eficaç per desenvolupar-ne els béns temporals i concentrar-los en un radi d’uns 20 km, tot constituint, per dir-ho així, una mena de clos sobretot entorn del bosc de Boixe. De fet, l’abadia interactuava amb un gran nombre d’institucions tant eclesiàstiques com laiques : el bisbe d’Angulema, els abats de Charroux i d’Orlhac, els templers o els cistercencs, els comtes d’Angulema, etc. Aquestes relacions van ser a vegades tenses (amb el bisbat d’Angulema o amb l’abadia de Sant Gerald d’Orlhac), fins i tot conflictives, a vegades pacífiques (i per tant sovint absents de la documentació). D’aquesta manera, l’estudi d’aquesta institució i de les seves dependències permet precisar la instal.lació i el paper d’una abadia no exempta del bisbe ordinari i d’abast regional, i de les seves dependències.
Marc SUREDA JUBANY
LA LITURGIE DANS L’ABBAYE ROMANE : SANTA MARIA DE RIPOLL
El naixement d’una abadia romànica és el resultat de diferents intencions, de l’economia a la política, però que es manifesten en una institució on la litúrgia constitueix, des de la fundació, una raó de ser principal. Situada al centre del seu funcionament quotidià i pol a l’entorn del qual s’organitza la vida de la comunitat monàstica, la litúrgia esdevé també un mitjà d’expressió de la personalitat de l’abadia i de la seva posició en un sistema social i cultural. En el cas de l’abadia de Ripoll, un monument molt ben conegut, les manifestacions arquitectòniques i escultòriques del qual han estat àmpliament estudiades, conservem en canvi molt pocs documents litúrgics. Tanmateix, alguns indicis ens permeten d’intentar la reconstrucció del funcionament litúrgic del monestir i, en funció d’aixó, la interpretació de la realitat material i artística conservada. Aquest exercici no té com a propòsit extreure’n conclusions revolucionàries, sinó simplement situar l’abadia de Ripoll i el seu funcionament litúrgic en el marc de les abadies romàniques europees on aquestes dades són conegudes i estudiades des de fa temps.