Jean WIRTH
L’IMAGE À L’ÉPOQUE ROMANE : VINGT ANS APRÈS
A les crítiques justificades o no d’un llibre que vaig publicar fa vint anys, afegeixo les meves. Certament continuo dient que la iconografia és un sistema, en cas contrari ningú no podria entendre una imatge, que aquest sistema es basa en ideologies, com la del menyspreu pel cos en el moment de la reforma gregoriana, i que és inseparable de la forma artística. Però és cert que el llibre no sempre ha estat prou sensible a les inflexions divergents dels diferents fogars artístics, tant era que s’ havia de restaurar una cronologia. Això va ser particularment el cas de l’art romànic de l’Alvèrnia, qu’ hom situava en general mig segle massa tard. Investigacions recents demostren que la meva pròpia datació no era massa alta, com alguns encara creuen, però de vegades una mica massa baix. D’altra banda, jo no pretenia resoldre tots els problemes cronològics i hi ha alguns que jo no vaig abordar, com el dels capitells de la rotonda de Cluny III i la nau de Vézelay. El meu objectiu era més traçar els desenvolupaments essencials. Mentre que el treball dels darrers vint anys ha donat lloc a revisions valuoses, tant en la iconografia particular com en el progrés dels llocs de construcció, van tractar poc els grans desenvolupaments, de cara als quals mostren una timidesa aparentment excessiva.
Quitterie CAZES
CHOIX DES IMAGES ET CHOIX DES SCULPTEURS : UN ENJEU « POLITIQUE » À TOULOUSE DANS LES ANNÉES 1100 ?
A Tolosa, dos escultors van deixar la seva empremta en la producció artística dels dos majors santuaris, Saint-Sernin i Saint-Étienne al voltant del 1100. Els dos van signar les seves obres més importants, Bernardus Gelduinus al final de la inscripció corrent al voltant de la taula d’altar de Saint-Sernin consagrada en 1096, Gilabertus sobre els pedestals de dos dels relleus d’apòstols formant part del programa de la façana de la sala capitular de la catedral de Sant Esteve. Aquest article vol mirar les produccions d’aquests dos escultors i proposar que la seva elecció, per part dels respectius patrocinadors, sigui part de la tensió nascuda de la competició entre els dos santuaris, almenys que algunes de les opcions elegides a Saint-Étienne només s’entenen en relació amb Saint-Sernin
Anne-Orange POILPRÉ
FIGURES CHRISTOLOGIQUES OTTONIENNES ET ROMANES : L’EMPREINTE CAROLINGIENNE
El segle IX carolingi és un moment essencial en el desenvolupament de nous tipus iconogràfics christològics en els quals la imatge de Crist es repensa de cara als usos anteriors. Els cicles de la vida de Crist i la figuració de la sobirania divina formen part d’una reflexió fonamental sobre els mitjans visuals i llur capacitat de traduir certes dimensions de l’Advent crístic. Els segles X i XII els van heretar, a través de models artístics, així com els grans conceptes de teologia política formats al segle IX. Aquest material carolingi és treballat i replantejat a la llum de noves concepcions cristològiques i sacramentals amb un impacte notable en la iconografia. Una sèrie d’exemples, principalment pres de llibres d’ Evangeli germànics il luminats dels segles X i XI, però també de França occidental, donarà llum sobre alguns aspectes d’aquestes transicions, i com s’interpreta el patrimoni carolingi.
Fuensanta MURCIA NICOLÁS
AVANT L’IMAGO GOTHIQUE : LES IMAGES MIRACULEUSES DANS L’ÉPOQUE ROMANE (XE-XIIE SIÈCLES)
Aunque una parte de los autores occidentales no eran partidarios de considerar a las imágenes como objetos sagrados, cerca del año 1000 encontramos una actitud que rechaza sus argumentaciones, y que se origina con auge de las imágenes milagrosas. Esa cultura escrita propondrá una serie de ideas sobre sus propiedades taumatúrgicas y sacralidad, que se reflejará en ciertos motivos y fórmulas iconográficas. En el presente artículo, se mostrará la relación entre la tradición escrita y visual para comprender la evolución de estas imágenes en el Occidente Medieval: su individualización como objetos sagrados y de devoción, la representación de su poder sobrenatural y el vínculo con su prototipo divino.
Cécile VOYER
LES ÉVANGILES DE L’ABBÉ ODBERT DE SAINT-BERTIN ET LA CRÉATION À LA FIN DU XE SIÈCLE (BOULOGNE, BM, MS. 11)
L’scriptorium de Saint-Bertin es va mantenir actiu al llarg de la primera edat mitjana: s’ han conservat uns 60 manuscrits i fragments de manuscrits del segle VI al començament del segle XI. Manuscrits de luxe van ser produïts en el període carolingi, després els còdexs d’una qualitat notable al voltant dels segles X i XI, especialment sota el abbatiat d’Odbert (986-1007), com la collecció de Vitae sanctorum, incloent la vida dels Sants Bertin, Folcuin, Silvin i Winnoc (Boulogne, BM, MS 107). El frontispici d’aquest còdex s’atribueix al mateix Odbert, també com part de la decoració del Psalter-Hymnaire per a l’ús de Saint-Bertin (Boulogne, BM, ms. 20). El llenguatge formal desenvolupat sota l’abat Odbert Imprimeix tant la identitat de l’abadia com el seu passat gloriós, la riquesa i continuïtat de la seva història, adaptant-la a la cultura visual del segle X. Si el llibre dels Evangelis d’Odbert (Boulogne, ms. 11) va ser adornat per un pintor anglosaxó, l’abat probablement va realitzar les inicials secundàries. Aquest sumptuós manuscrit testimonia la creativitat, la inventiva dels dissenyadors d’ imatges i les preocupacions sobre la importància de l’ Eucaristia i l’Encarnació a finals del segle X. Fa possible qüestionar la creació artística d’aquest segle X, poc coneguda.
Rémi CORDONNIER
IMAGES MNÉMOTECHNIQUES ET ENSEIGNEMENT CLAUSTRAL : LE CAS DU TRAITÉ DES OISEAUX DE HUGUES DE FOUILLOY (V. 1160) ET DE QUELQUES CLOÎTRES HISTORIÉS DU XIIE SIÈCLE
El tractat dels Ocells d’ Hugues de Fouilloy, escrit a mitjan segle XII, inclou un ric cicle icono – gràfic per a l’ensenyament dels illetrats. Proposem demostrar que el conjunt d’aquest tractat subjau en el coneixement i la pràctica de les Arts de la memòria, i que es fa ressò de la pedagogia de l’ hora locutionis com es descriu a les fonts de l’Abadia de Sant Víctor de París. Aquest ensenyament que se celebra al claustre, veurem com fa referència la iconografia del Tractat, i s’obre a la possible destinació mnemogràfica de la iconografia d’alguns claustres medievals.
Sébastien BIAY
RÉINVENTER LES VERTUS À CLUNY. IMAGE ROMANE ET CULTURE MONASTIQUE AUTOUR DE 1100
Havent produit ja una gran quantitat de tinta per fluir, els capitells de la rotonda de la gran abacial de Cluny continuen plantejant temibles problemes de lectura. Aquesta contribució es centra en el capitell que potser planteja més preguntes sobre la identitat dels quatre personatges que s’ hi representen. Si bé el tema de les virtuts és relativament consens entre els autors, es tracta de proposar noves hipòtesis d’ identificació per a cada figura, i fer-ho per aconseguir una comprensió global d’aquest capitell, malgrat la pèrdua de pistes valuoses a causa del iconoclasme protestant (i potser també la des – aparició d’unes inscripcions pintades). Aquesta enquesta questiona en particular el lloc de les virtuts en el món monàstic als voltants de 1100 des del punt de vista de la cultura teològica com de la la cultura visual.
Angélique FERRAND
LA FIGURATION DU ZODIAQUE DANS LE LIEU ECCLÉSIAL COMME MISE EN IMAGE(S) DES RAPPORTS ENTRE CIEL ET TERRE
Durant l’alta edat mitjana, el zodíac es va afirmar gradualment com una imatge sintètica del cosmos, com a reflex de l’ordre diví. Estretament relacionats amb el cercle, de diferents maneres i tenint un nombre eficaç, els signes del zodíac es van utilitzar en els manuscrits litúrgics com a mitjà visual de significar l’ordre i com a fites tant en el temps com en l’espai. La figuració del zodíac al lloc eclesial va florir al segle XII, associat o no amb les ocupacions dels mesos. A través de diversos exemples, és una qüestió de mostrar com els signes del zodíac mostren la relació entre el Cel i la Terra de diferents maneres. Després d’observar la localització i la disposició de les figures zodiaques en un context eclesial, intentem mostrar que, sobretot al llindar de l’església, els dotze signes del cel evoquen i donen accés a la Porta Coeli. Al marge dels principals temes iconogràfics, com ara l’Ascensió, l’Assumpció o el Judici final, el zodíac ressalta les transicions i els contactes entre el cel i la terra. A través dels exemples, també destaquem una certa re-semantització dels signes del zodíac des d’una perspectiva cristiana, sense que aquest fenomen sigui homogeni o sistemàtic. Per tant, sembla que els signes del zodíac ens permeten pensar en imatges un procés de trànsitus i la trobada entre el cel i la terra en el lloc eclesial.
Xavier BARRAL I ALTET
APPROCHES HISTORIOGRAPHIQUES DE L’IMAGE ROMANE : DES COMPILATEURS DU XIXE SIÈCLE AUX NOUVELLES MÉTHODES INTERPRÉTATIVES SUR LA ‘VÉRITÉ’ DES IMAGES
La història de la iconografia des del punt de vista de l’aproximació a la imatge ha experimentat, al meu parer, dos grans períodes. El primer comença al segle XIX, transcorre gairebé al llarg del segle XX. És marcada pels grans noms de la disciplina. La segona ruta comença el 1990 amb el Bild und Kult de Hans Belting. Al segle XIX, els manuals d’ iconografia intentaven explicar el simbolisme de les imatges cristianes. Van seguir diferents enfocaments metodològics, Mâle, Warburg, Millet, Panofsky, Grabar i fins després de Belting. Després de dècades de teorització sobre la imatge, avui ens interessa l’oratori, la performativitat de les imatges medievals, la seva activació corporal, sensorial i visual, i prenem en consideració les imatges que parlen i es mouen.
Michel DESMIER-OLIVERES
LES PEINTURES MURALES DE L’ÉGLISE NOSTRA SENORA DEL ROURE À TAILLET (PYRÉNÉES-ORIENTALES) : NOUVELLES OBSERVATIONS
Aquest article mostra elements nous sobre les pintures murals de l’església de Nostra Senyora del Roure de Tellet al Vallespir: un conjunt pintat que data de la segona meitat del segle XII i que mai havia estat objecte d’un estudi científic real. Aquestes investigacions volen donar resposta a l’origen i el lloc que ocupa el conjunt en un espai de producció artística ben definit: les “valls catalanes transfrontereres”. Aquest territori va veure néixer, durant el segle XI, tota una iconografia singular a partir de la qual els motius es van multiplicar, alimentar, creant unes similituds o unes divergències. Tots aquests elements són indicis que ens han permès intentar imaginar els orígens de les tries icnogràfiques de les pintures murals de Tellet. Aquesta investigació d’ imatges ens ha igualment permès posicionar-nos sobre la part que falta del conjunt pintat. Així, aquest treball collabora en la valoració del patrimoni territorial del País d’Art i d’ Història transfronterer de les Valls Catalanes del Tec i del Ter.
Kornélia ROSZA
UN NOUVEAU REGARD SUR L’ÉGLISE SAINT-FRAMBOURG À SENLIS
Algunes de les restes vingudes a la llum sota la capella de Sant Frambourg de Senlis (60) han estat identificades com a pertanyents a un edifici religiós fundat per la reina Adelaida, muller d’ Hug Capet, al voltant de l’any 1000. Un resum global de la formació i evolució històrica del jaciment es va desenvolupar a partir de la documentació relacionada amb excavacions passades (1974, 1996, 2000) i una anàlisi sistemàtica del terreny al soterrani arqueològic. Aquest article presenta una mirada renovada a la construcció d’aquesta primera església, la seva implantació, la seva implementació i inclou una anàlisi dels frescos conservats en dues pilastres i representant dos bisbes.
Élise HADDAD
ICONOGRAPHIE DU PORTAIL SUD À BEAULIEU-SUR-DORDOGNE : UNE MISE EN IMAGE ORIGINALE DE L’APOCALYPSE
El portal meridional de l’església abacial de Beaulieu-sur-Dordogne, i el seu timpà en particular, encara que conegut desde molt temps, era encara mal desxifrat, especialment pel que fa a la seva part inferior: dos registres de monstres de vegades interpretats com una representació maldestre de l’ infern. Aquest article ofereix una relectura iconogràfica dels motius que el componen, en particular les bèsties apocalíptiques: Bèstia del mar, Bèstia de la terra, drac i locustes, així com una interpretació general de la composició, i els temes que van portar als dissenyadors del timpà a mobilitzar aquests motius.