Michel ZINK de l’Académie française, professeur émérite au Collège de France
LA MERVEILLE, LA NATURE ET L’HUMANITÉ
Allò meravellós és potser, en l’art i en les lletres de l’edat mitjana, el que ens fascina més espontàniament. Però també és el que ens resulta més estrany, perquè allò meravellós depèn dels paràmetres que més han canviat d’ençà de l’edat mitjana: els límits atribuïts a les lleis de la natura, la relació entre aquestes lleis, la naturalesa mateixa i el Déu creador, les intervencions directes de Déu o dels poders diabòlics en el curs de les coses, la noció de norma, el lloc d’allò humà. Molts elements a tenir en compte a l’hora de copsar l’articulació entre mirabilia i miracula, per entendre la meravella estranyament racionalitzada que ens ofereix l’edat mitjana, per mesurar el lloc que hi ocupa una reflexió sobre l’extensió i els límits d’allò humà.
Xavier BARRAL I ALTET, Université de Rennes II, Bibliotheca Hertziana – Rome
SE RENDRE À ROME POUR VOIR DES MERVEILLES (OU LES IMAGINER) AU XIIE SIÈCLE. À PROPOS DES MIRABILIA URBIS ROMÆ
La ciutat de Roma va patir canvis substancials al llarg del segle XII, però el seu paisatge monumental va continuar marcat pels monuments antics, les primeres esglésies paleocristianes i les modificacions de l’urbanisme medieval. Aquesta contribució examina de manera crítica els textos medievals que en descriuen les “meravelles”, massa sovint considerats com a guies de viatge; una problemàtica apassionant entre veritat i invenció, entre erudició literària i fantasia, entre realitat i imaginació.
Andreas HARTMANN-VIRNICH, Aix Marseille Université, CNRS, LA3M, Aix-en-Provence, France
Nicolas FAUCHERRE, Aix Marseille Université, CNRS, LA3M, Aix-en-Provence, France
Geoffrey MEYER-FERNANDEZ, École française d’Athènes / Aix Marseille Université, CNRS, LA3M, Aix-en-Provence, France
Heike HANSEN, Aix Marseille Université, CNRS, LA3M, Aix-en-Provence, France
Dylan NOUZERAN, Aix Marseille Université, CNRS, LA3M, Aix-en-Provence, France
ACCUEILLIR, ENCADRER ET PROVOQUER LE MIRACLE EN TERRE SAINTE AU XIIE SIÈCLE : L’ÉGLISE HOSPITALIÈRE D’EMMAÜS (ABU GOSH) ET SA CRYPTE
L’església d’Abu Gosh, prop de Jerusalem, construïda cap a l’any 1160 pels hospitalers en un lloc identificat per una tradició d’origen incert amb l’Emmaús dels Evangelis, és especialment famosa per les seves magnífiques pintures murals bizantines, fetes poc abans de la conquesta de Jerusalem per Saladí l’any 1187. L’edifici romànic s’aixeca sobre una deu que brolla a l’interior de la seva cripta, canalitzada per un conducte d’obra anterior a l’església, tot formant una piscina a la qual es podia baixar i pujar per dos trams d’esglaons laterals.
El nostre programa d’estudis i prospeccions arqueològiques i arxivístiques, realitzat el 2016-2017 i la tardor del 2021, ha permès modificar considerablement la visió de la cronologia i de la funció de l’edifici, el primer nivell del qual, interpretat fins ara com una cisterna romana oportunament aprofitada i remuntada pels constructors de l’església, de fet consisteix en una construcció ex novo com a part integrant del programa monumental d’una església de dues plantes, destinada a organitzar, potenciar i escenificar l’accés a la
piscina.
El descens a les aigües s’organitzava mitjançant una mena de vàlvula o comporta que permetia retenir-les i apujar-ne el nivell. De fet, tota la planta de l’edifici i les circulacions permetien l’accés a aquest lloc de culte inferior, bé directament a través d’un portal lateral, bé a través de dos passadissos semi-rupestres situats a la meitat oest de l’edifici, als quals els visitants d’aleshores podien arribar a través del portal de l’església superior.
Els dos primers trams d’aquesta església alta estaven probablement reservats per als laics, mentre que els dos orientals i la capçalera triabsidal, totalment pintats, estaven reservats als religiosos que hi podien accedir independentment des dels edificis conventuals a llevant. La importància donada a l’aigua fa pensar que aquest element va tenir un paper central per als visitants, inclosos els pelegrins camí de Jerusalem. Ara bé, l’estudi dels signes lapidaris ha permès identificar una inscripció àrab al sòl de l’absis principal.
Aquest notable document epigràfic, contemporani de la construcció de l’edifici, no esmenta l’Emmaús de l’Evangeli -identificat, a més, des d’època bizantina, amb el santuari competidor de Nicòpolis-, sinó els noms del profeta Samuel i dels patriarques Isaac i Jacob, al costat de la paraula nahr, una referència al conducte aquàtic que es troba exactament sota la inscripció, fet que planteja una relació de la font amb els temps de l’Antic Testament. L’estudi dels edificis relacionats modifica la cronologia acceptada des de les excavacions de la dècada de 1940: les restes llavors atribuïdes a un caravanserai fatimita anterior a l’església franca són en realitat posteriors a la construcció del conjunt franc que n’havia prefigurat l’escenari a partir del segle XII.
Si la vinculació de l’església amb el seu entorn monumental contemporani segueix sent en part incerta, l’estudi de les fotografies prèvies a les restauracions i reformes de principis del segle XX ha demostrat que es va edificar contra una construcció ja existent, la presència de la qual va determinar l’organització de accés a les terrasses superiors; altres vestigis i pistes, efectivament, suggereixen que el lloc ja estava ocupat, fet que concorda amb l’antiga captació de la font.
Laurence TERRIER ALIFERIS, Université de Neuchâtel
LES MIRABILIA MYTHOLOGIQUES DANS L’ESPACE ECCLÉSIAL
Els temes de la mitologia grecoromana es van transmetre durant l’edat mitjana a través de diverses tradicions literàries i visuals. Si bé nombrosos estudis han identificat, des dels anys trenta, temes mitològics dins de les esglésies, és essencialment la identificació de l’episodi representat el que ha cridat l’atenció dels investigadors.
A partir d’un corpus format per capitells dels segles XI i XII, es presenten les fonts literàries utilitzades i el repertori dels temes més explotats. En preguntar-se com els temes antics integren el camp d’allò meravellós, l’anàlisi se centra en la ubicació dels capitells mitològics dins l’espai eclesial.
L’article mostra que els temes ovidians apareixen cap a l’any 1100 i que les versions moralitzades de les Metamorfosis documentades a principis del segle XIV ja eren sens dubte conegudes al segle XII. A més, la disposició dels temes mitològics als capitells no es va deixar a l’atzar, sinó que va contribuir a la segmentació d’espais eclesials i a l’articulació de discursos molt concrets.
Térence LE DESCHAULT DE MONREDON, Docteur en histoire de l’art
REPRÉSENTATIONS DU CHEVALIER DANS L’ART ROMAN : ENTRE RÉALITÉ, IMAGINAIRE ET MERVEILLEUX
Cuando uno piensa en la decoración de las iglesias románicas, no son las imágenes de caballeros que ocurren primero en la mente. Sin embargo, su presencia es muy destacada, tanto en las fachadas como en la decoración interior pintada y esculpida. Por eso, ante una multitud de representaciones variadas, algunas con inscripciones, otras con detalles muy concretos y otras, por el contrario, muy genéricas, tenemos que preguntarnos lo que se quería representar.
¿Son verdaderos caballeros, personajes legendarios, o más bien evocaciones de un estatus, o incluso de las virtudes y vicios ligados a este estatus? Es lo que trataremos de aclarar, utilizando varios ejemplos tonto franceses como españoles e italianos.
Carlo TOSCO, Politecnico, Turin (Italie)
SAN MICHELE DELLA CHIUSA ET LES MERVEILLES DE L’ARCHANGE
San Michele della Chiusa es va fundar a la vall de Susa, principal via de connexió entre Itàlia i França, a finals del segle X. El monestir va néixer, segons la tradició, arran d’un fet miraculós: l’aparició de l’arcàngel Miquel al cim de la muntanya.
La comunitat monàstica va tenir una consciència molt clara de formar part d’una xarxa de monestirs dedicats al culte a l’Arcàngel; la Chronica monasterii Sancti Michaelis Clusini recorda explícitament el vincle amb el santuari de Gargano i amb el Mont-Saint-Michel. En la geografia sagrada dels monjos hi havia, doncs, tres pols miquèlics a l’Europa cristiana, situats a la Pulla, al Piemont i a Normandia.
La construcció de l’abadia es constitueix en un fet extraordinari ateses les dificultats d’accés al recinte, situat al cim de la muntanya: una meravella de l’arcàngel, en el marc del paisatge alpí.
Francisco DE ASÍS GARCÍA GARCÍA, Universidad Autónoma de Madrid (Espagne)
LA MYTHIFICATION DU LIEU : SAN JUAN DE LA PEÑA ET D’AUTRES SANCTUAIRES TROGLODYTES HISPANIQUES
Com és el cas en tants santuaris ubicats en paratges muntanyosos, la tradició situa els orígens del monestir aragonès de Sant Joan de la Peña en un fet miraculós. Aquests orígens mítics, alimentats els segles posteriors, són un bon exemple del teixit llegendari que envolta a nombroses fundacions religioses erigides o renovades monumentalment en època romànica.
Aquests aspectes van trobar accents particulars en el món ibèric en vincular-se, en certs relats, amb l’experiència de la frontera amb al-Andalus i la consolidació dels espais cristians septentrionals.
La naturalesa va estimular la imaginació d’aquells que van relatar els orígens i el desenvolupament d’aquests centres. A través d’una selecció de casos del nord hispànic, es valorarà aquesta conjunció de paisatge, arquitectura i llegenda.
Philippe CORDEZ, Centre allemand d’Histoire de l’Art (Paris)
Evelin WETTER, Conservatrice à la fondation Abegg, Riggisberg, et professeure honoraire à l’institut d’histoire de l’art de l’Université de Leipzig
VISION ET RÉFORME : LES VIERGES COURONNÉES D’HILDEGARDE DE BINGEN
Cap al 1150, la monja renana Hildegarda de Bingen (1098-1179), teòrica i important actriu de la reforma eclesiàstica, va descriure en la seva col·lecció de visions Scivias un ornament per al cap dissenyat com a insígnia específica per a les monges verges.
Al text, Hildegarda desenvolupa un programa d’imatges que es poden trobar brodats en seda, or i plata en una corona tèxtil conservada des de l’any 2000 a la Fundació Abegg (Riggisberg, Suïssa).
Probablement feta per a la mateixa Hildegarda al final de la seva llarga vida, aquesta preciosa corona és clarament la que es venerava com a relíquia d’ella al monestir de Sant Maties de Trèveris, on està testimoniada fins l’any 1793. L’article treu a la llum les fonts bíbliques i rituals, la gènesi conceptual i les opcions simbòliques de la creació d’Hildegarda.
Florian MEUNIER, Conservateur en chef du patrimoine, Musée du Louvre, département des Objets d’art
MIRACLES AUTOUR DES OBJETS ROMANS
A partir de l’any 1000, el testimoni de Bernat d’Angers sobre els miracles de Sainte Foy de Conques mostra el cicle que connecta els miracles amb els reliquiaris: els miracles condueixen a les donacions que financen, cap al 990, la realització del reliquiari que, al seu torn, a causa del seu aspecte o de les joies que veuen els pelegrins, pot ser l’origen de nous prodigis.
Més tard, al segle XI, el Tapís de Bayeux ofereix una de les representacions més antigues de l’ús de les arques-reliquiari durant una cerimònia. La memòria dels llocs de pelegrinatge queda plasmada en el tresor i en les seves relíquies, que s’ajunten a altres objectes meravellosos com espases mítiques i olifants.
El reliquiari també és objecte de la commemoració de miracles passats en relació amb processons i festes que són, al seu torn, motiu de nous miracles: se celebra, en alguns casos, la data d’arribada (adventus) de les relíquies a l’església, com il·lustra la llinda del portal nord de Saint-Benoît-sur-Loire.
La interpretació dels miracles representats als mateixos reliquiaris és menys senzilla i molt més variada del que es podria pensar. Els relleus d’ivori que conformaven el reliquiari de San Millán de la Cogolla al segle XI es troben entre els més rics tant pel que fa als miracles esdevinguts en vida del sant com quant als produïts prop de la seva tomba.
L’arca de Sant Marcial conservada al Louvre, una producció característicament llemosina de la segona meitat del segle XII amb els seus fons vermiculats, ofereix un exemple original de síntesi dels miracles i de la vida del sant en un estil narratiu però el·líptic. El santuari de Sant Hadelin de Visé és un dels raríssims testimonis conservats de grans arques romàniques de plata repussada; els seus relleus mostren els miracles de l’abat fundador, acompanyats d’inscripcions llatines en vers. Així, la relació entre miracles i obres d’art participa de la qüestió més àmplia del diàleg de l’individu i del col·lectiu amb allò diví.
Emmanuel GARLAND, Docteur en histoire de l’art
LE MERVEILLEUX DANS LE DÉCOR DES ÉGLISES ROMANES DE L’AIRE PYRÉNÉENNE
Allò meravellós és omnipresent en la iconografia romànica, igual que el lloc que tenia en la vida i en la imaginació de la gent d’aquella època, de tota classe i ordre. És alhora una representació de la Creació més enllà del món sensible i un reflex de l’acció de Déu, directament o a través dels poders celestials i dels sants. Tanmateix, la seva representació difereix segons la ubicació, el suport (pintura o escultura), la ubicació geogràfica, l’època i, òbviament, la intenció.
No només varia la seva freqüència d’una regió a una altra, d’una vall a una altra, sinó també el seu contingut, fins i tot el seu paper. Com a “reflex d’una societat (…), mitjà d’expressió d’una cultura i alhora, d’un inconscient latent i col·lectiu”, allò meravellós posa de manifest certes especificitats d’aquestes regions muntanyoses on els intercanvis estan parcialment marcats per les limitacions geogràfiques i topogràfiques.
El moviment d’artistes, cada cop més evident al llarg de les dècades, tendeix a homogeneïtzar l’expressió d’allò meravellós, tant pel que fa a la forma com quant al suport i a la seva ubicació dins l’edifici. Allò meravellós es converteix llavors en un marcador dins i al voltant de l’església. Tanmateix, la individualització espacial generada per les limitacions topogràfiques es resisteix a l’estandarització.
Jacqueline LECLERCQ-MARX, Université libre de Bruxelles (Belgique)
DE LA MERVEILLE À LA SAINTETÉ. SAINT CHRISTOPHE ET LES CYNOCÉPHALES (HAUT MOYEN GE ET MOYEN GE CENTRAL)
A Els cinocèfals no estan tan presents en l’art (pre-)romànic com altres híbrids de la cultura antiga compostos de parts humanes i animals. No obstant això, hi ocupen un lloc no menyspreable i sobretot especial en la mesura que solen beneficiar-se d’un alt grau d’ humanització.
Encara que la seva interpretació pugui resultar desconcertant sobretot quan la imatge es troba esculpida o pintada dins d’una església, el fet és que la seva presència poques vegades ha estat qüestionada al llarg dels segles. Fins al punt que fins i tot un sant – Cristòfol en aquest cas, el culte del qual ja està ben testimoniat al segle V – hauria pertangut al poble dels cinocèfals abans que la seva conversió li conferís plena humanitat.
Aquest article té doncs dues parts. La primera tracta de la raça cinocèfala, la història de la qual es recorda essencialment a través dels textos més significatius de l’Antiguitat i de l’alta edat mitjana, abans d’analitzar diverses representacions romàniques. La segona està dedicat a sant Cristòfol, el culte i la iconografia del qual es presenten breument entre els segles V i XIII.
Tenim així l’oportunitat d’observar que el seu origen monstruós queda clarament reflectit en les obres més antigues, i que encara és així sovint en l’art bizantí i postbizantí, al contrari del que passa a Occident. Concloem preguntant-nos com podem explicar aquesta diferència de tractament.
Lara DE MERODE, Université libre de Bruxelles (Belgique)
ÊTRES MYTHIQUES ET PLANTES PRODIGIEUSES DANS LES HERBARII À L’ÉPOQUE ROMANE
Aquesta conferència qüestiona la noció i la presència de “meravelles” en els manuscrits de l’època romànica que contenen l’Herbari del Pseudo-Apuleu (segle IV). Partint d’un qüestionament al voltant del significat de “meravella” en l’àmbit de la història natural, s’articula una reflexió sobre la presència de figures mítiques associades a determinades plantes, elles mateixes de vegades imaginàries. Aquest estudi també planteja la qüestió de les transferències iconogràfiques de tipus mitològic entre la farmacopea i l’astronomia.
Finalment, s’estudien algunes plantes amb una iconografia particular per l’originalitat del pensament artístic medieval que revelen. En contrast amb el text que il·lustren, aquestes imatges ens submergeixen, a la seva manera, en la meravellosa imaginació dels artistes de l’època romànica.
Anna ORRIOLS, Universitat Autònoma de Barcelona (Catalogne, Espagne)
BÊTES ET MONSTRES SUR PARCHEMIN : LES TABLES DES CANONS DES ÉVANGILES DE CUIXÀ
Les taules de cànons dels Evangelis elaborats a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà el segon quart del segle XII (Perpinyà, Médiathèque Municipale, ms 1) reuneixen una extraordinaria galeria de bèsties i monstres que les converteixen en un dels exemplars més rics entre els coneguts. Si bé per separat bona part dels motius es retroben en altres taules anteriors o contemporànies, la seva riquesa i originalitat les singularitzen.
El format i la ubicació de les taules, com a pòrtic que precedeix el text evangèlic, les fan coincidir amb estructures arquitectòniques que, contemporàniament, despleguen repertoris ornamentals i figuratius afins. El caràcter heterogeni de les taules de Cuixà s’explicaria per la pluralitat de referents que han utilitzat els seus autors, gaudint de la llibertat creativa que es podien permetre en aquest tipus d’emmarcaments.
Això estalvia buscar lectures individuals a les diverses criatures terrestres, aquàtiques i aèries que conviuen animadament a les taules, si bé no impedeix considerar-les, conjuntament i a costat dels elements vegetals que coronen les seves arquitectures, com una al·lusió coral a la Creació.
Olivier POISSON, Association culturelle de Cuxa
DEUX REPRÉSENTATIONS ROMANES D’ACÉPHALES DANS L’OEUVRE ATTRIBUÉ AU MAÎTRE DE CABESTANY
Uns personatges enigmàtics dels quals els braços semblen atacats a prop de les orelles van permetre idnetifica la reprenstació ersculpida d’acefals, al portal del Monestir del Camp (Passà, Rosselló) i a l’absis de l’abacial de Saint-Papoul (Lauragais).
L’article presenta aquestes esculptures del s. XII al tema excepcional i les situa en la tradició cultural qu’els esmenta desde l’Antiquitat fins a l’ Edat Mitjana, i a la fi, questiona el sentit de la llur figuració.