Éliane VERGNOLLE
L’art roman, épigone ou renaissance de l’art romain
RESUM
El terme « romànic », inventat a l’inici del segle XIX per un erudit normand, implica una problemàtica comparable a la de la lingüística : com les llengües « romàniques » derivades del llatí, l’art romànic seria la prolongació de l’art romà. Més enllà del debat nominalista, la qüestió conserva tota la seva actualitat. En aquesta conferència introductòria no caldrà pas presentar un catàleg de similituds ; això ja s’ha fet en diversos àmbits i diverses comunicacions en mostraran estudis de cas. Es tracta sobretot de reflexionar sobre les relacions complexes que van mantenir els homes dels segles XI i XII amb el passat, a la llum de les obres però també dels textos, que són testimoni de la diversitat d’un interès que va ser d’ordre polític tant com cultural o espiritual. Mirant enrere, es poden considerar aquests dos segles com un seguit interromput de revivals de l’art antic, sigui el de l’Antiguitat clàssica o el dels primers temps cristians. En el camp de l’arquitectura, l’emergència del gòtic havia de marcar una ruptura, a una data que varia segons les regions, però en el camp de les arts figuratives, assenyaladament de l’escultura, l’art romà havia de continuar sent una font d’inspiració major fins a mitjan segle XIII, tant a la Itàlia de Frederic III com a la cort de Sant Lluís. És tanmateix la fase de formació de l’art romànic que ha de retenir més la nostra atenció, amb una pregunta essencial : s’observà l’art antic per fer reviure un passat idealitzat, o per crear un nou estil ? La resposta és delicada, no només perquè la noció de copia no tenia llavors el mateix significat que avui, sinó perquè les dues finalitats no són pas excloents l’una de l’altra. Més encara, al llarg de la seva història, l’art romànic s’havia de nodrir d’aquesta ambivalència.
Serena ROMANO
Rome et l’Antique : XIe‑XIIe siècles. Remarques, souvenirs, considérations éparses
RESUM
Les presències antigues acompanyaren la vida de la ciutat de Roma durant tota l’Edat Mitjana, prou més nombroses – és una suposició legítima – que les que existeixen encara avui. La percepció de l’Antiguitat a la Roma romànica estigué marcada per la gran familiaritat produïda pel contacte quotidià amb els monuments i les restes antigues, com ho demostra el cas dels tallers dels Cosmati ; però també per la profunda transformació que aquests mateixos monuments van patir en la imaginació medieval, a partir de textos molt coneguts en els quals els monuments antics eren inclosos en els trajectes cerimonials de la vida devocional ciutadana. Cada cop més les fonts ens permeten d’albirar alguna presència i de suposar l’existència de testimonis avui perduts ; són les mateixes obres d’art medievals les que deixen entreveure el coneixement de l’Antiguitat per part dels artistes i les modalitats d’una « recepció » que se sostreu a tota previsibilitat. Els exemples que presentem miren de fixar punts clau de la « visualitat de l’Antiguitat » dins la ciutat medieval.
Xavier BARRAL i ALTET
Observations sur l’organisation narrative de la broderie de Bayeux et ses rapports avec l’Antiquité
RESUM
El brodat de Bayeux és una gran tela de lli brodat, conservada per més de setanta metres de llargada i una cinquantena de centímetres d’ample, que explica la conquesta d’Anglaterra. En aquest article es suggereixen per aquesta obra fonts artístiques clàssiques a través de comparacions amb les columnes historiades de Trajà, de Marc Aureli i l’arc de Constantí, entre altres. El sistema narratiu utilitzat a Bayeux s’allunya dels esquemes nòrdics i es refereix als sistemes de representació de la cultura clàssica.
Andreas HARTMANN‑VIRNICH
L’image de l’art monumental antique dans l’architecture romane provençale : nouvelles réflexions sur un ancien débat
RESUM
Des d’inicis del segle XIX, els reflexos de l’art monumental antic en l’arquitectura del segon romànic provençal han estat considerats i estudiats sobretot com a testimoni per excel·lència d’una sensibilitat medieval per les formes de l’arquitectura i de l’escultura de l’Antiguitat. L’interès general per l’aproximació formal, hereva, entre altres, de les tradicions de l’arqueologia clàssica i d’una història de l’art a la recerca dels orígens i dels precursors del Renaixement, ha ocultat durant molt temps la qüestió del sentit de la inspiració antiga, i la del lloc del cas provençal en el marc d’un corrent més general. Anteriorment a les creacions espectaculars del romànic tardà, la imitació de l’arquitectura paleocristiana anuncia, d’ençà de mitjan segle XI, un retorn deliberat a les fonts en l’esperit de l’època de la reforma dita gregoriana. La restauració, reconstitució i creació, és a dir fabricació, de testimonis tangibles de l’època dels orígens cristians, històrics i llegendaris, autèntics « documents de pedra » inscrits en el paisatge, van de bracet amb els esforços de les Esglésies locals per reconstruir els fonaments de la seva legitimitat, sovint per reivindicació d’un arrelament en els temps apostòlics. Al segle XII, l’interès pel vocabulari arquitectònic i decoratiu dels monuments públics de l’Alt Imperi, vestigis d’aquesta època heròica desitjats tant pel seu context monumental útil i prestigiós com en qualitat de font de materials per a reutilitzar, sembla inscriure’s en la continuïtat d’aquesta recerca, suggerida d’altra banda per l’imitació dels sarcòfags paleocristians i per la transposició en un nou estil antiquitzant, nodrit per l’observació concreta dels models i de l’adaptació lliure dels motius manllevats, al·lusions monumentals a l’època dels sants fundadors, titulars dels edificis més prestigiosos.
Victor LASSALLE
Les compositions décoratives en opus reticulatum d’un aqueduc romain de Lyon et leurs imitations dans l’architecture romane des régions rhodaniennes. Une nouvelle approche
RESUM
L’opus reticulatum del més important dels aqüeductes de la ciutat romana de Lyon fou objecte, a l’època romànica, de nombroses imitacions en les esglésies de la vall del Roine. Hom hi retroba les principals composicions segons les quals s’organitza aquest parament : amples frisos horitzontals, arcs ornamentals i timpans. És sorprenent de veure-hi també reproduïts motius accidentals de l’aqüeducte : grans triangles residuals que han quedat in situ després de l’espoli dels llambordins, fileres de triangles i de quadrats que havien servit per corregir imperfecions de l’alçat.
Daniel CODINA i GIOL
Les chapelles des archanges à Cuixà
RESUM
La dissertació completa l’estudi del conjunt qu’Oliba va construir a Sant Miquel, posant l’atenció, a partir del text del monjo Garsias, en les capelles dels arcàngels Gabriel, Rafael i Miquel, envoltant i donant sentit a la cripta de la Mare de Déu del Pessebre. Aquesta obra religiosa s’inscriu en el pla de la recepció dels pelegrins en el monestir i de la importànca qu’Oliba va voler donar al conjunt anterior per construit Pons i Garí.
Bernard ARQUIER
Traces d’horloges solaires sur les édifices religieux médiévaux méridionaux : inventaire et étude critique
RESUM
Aquest estudi, que va fer l’objecte d’un màster, va consistir : d’una banda, en un inventari dels senyals ratllats i cerclats als edificis religiosos medievals dels departaments de l’Aude, de l’Erau i dels Pirineus Orientals ; d’altra banda, en un estudi crític d’aquests senyals definits per criteris que permeten d’atribuir-los una functió horològica dins del context religiós medieval. Un assaig de datació és presentat, així com un esbós de discussió dels diferents problemes plantejats per aquestes estructures dins del marc de llur interpretació.
Natacha PIANO
Approfondissements sur les peintures murales de Notre‑Dame de Vals
RESUM
La relació, moltes vegades reconeguda, entre les pintures murals de Notre-Dame de Vals i els grans conjunts pictòrics de la Catalunya septentrional tradicionalment relacionats amb el cercle de Pedret presenta lligams que no han estat suficientment posats en evidència. A través d’una anàlisi iconogràfica i estilística aprofundida i d’una confrontació amb un corpus d’obres més diversificat que de costum, que s’ha pogut beneficiar de les conseqüències positives de les restauracions en curs, ens proposem de revisitar aquests contactes i les qüestions que s’hi relacionen. La comparació amb obres catalanes més antigues, així com amb cicles pictòrics secundaris, ens permet entreveure la diversitat de les tradicions presents a l’obra i d’intuir els orígens i l’estadi d’evolució d’un ofici dut a terme per un taller de pintura d’una vall de l’Alt Pirineu.
Christina WEISING
Les corbels du midi, miroir de l’art antique
RESUM
L’estudi de les mènsules del Migdia francès revela lligams estrets amb elements arquitectònics de l’art antic. Aquests lligams estructurals o iconogràfics es retroben en els sistemes de cornises « amb mènsules integrades », però també en altres elements de les parts altes dels monuments antics com les antefixes. Els motius que, en les cornises antigues, ornen majoritàriament les mètopes es traslladen a les mènsules de les cornises romàniques. Tots aquests elements i molts altres van jugar un paper important en la transmissió dels motius. La decoració i la iconografia de les mènsules romàniques, de Janus al personatge sobre un sòcol de fulles, s’inspiren directament en el repertori antic. Fins i tot la mènsula anomenada « modillon à coupeaux » en pren les arrels.
Begoña CAYUELA
Et sinistra manu capillum eius ad se adducens. L’adoption d’un motif antique dans l’iconographie du sacrifice d’Abraham
RESUM
Un marc de referència : l’escena del sacrifici d’Abraham és un dels temes bíblics que ha gaudit de més popularitat ja des dels primers moments de l’art cristià, raó per la qual es poden identificar algunes seqüències iconogràfiques i observar-ne certes variacions que, aplicades a petits detalls, acaben per afegir nous significats a la imatge.
Una proposta : aquest estudi parteix d’un motiu iconogràfic singular, quasi inadvertit per la crítica, per suggerir-ne una mirada diferent.
Un gest dramàtic : a punt d’acomplir el sacrifici del seu fill, Abraham subjecta Isaac pels cabells amb tant d’ímpetu que es veu com un floc de cabell sobresurt del puny clos del patriarca.
Una anàlisi iconogràfica : en considerar la distribució geogràfica i cronològica d’aquest gest – o de la seva absència – en les escenes del sacrifici d’Isaac, s’obté una sèrie discreta que permet el plantejament d’algunes conjectures. Es pot establir un origen antiquíssim del motiu iconogràfic, es pot proposar una interpretació del gest i es pot copsar la seva gran versatilitat.
Laurence CABRERO-RAVEL
Survivances et altérations du chapiteau composite à l’époque romane
RESUM
El capitell compost és una creació romana que no va atreure gaire l’atenció dels escultors romànics, centrats en el capitell corinti. A partir d’un primer recompte en territori francès, sembla que el capitell compost es retroba tant al segle XI com en el decurs del XII, essencialment al Velay on el seu èxit encara resta per explicar. Generalment reflecteix un gust per l’ornament i un interès més general per l’Antiguitat. Els capitells compostos del segle XI revelen una certa familiaritat amb els models de l’Alta Edat Mitjana dels quals deriven. S’esbossen dues grans tendències al si mateix de la producció : una s’imposa per un relatiu classicisme, una altra s’orienta a la proliferació ornamental. Les solucions esquemàtiques i ornamentals del passat foren abandonades al segle XII, quan es va desenvolupar un interès per l’autèntic compost, del qual se’n redescobriren els principis, la complexitat i la riquesa.
Ilaria SGRIGNA
Les répertoires ornementaux classiques et leur survivance dans les églises romanes espagnoles du XIe siècle : l’exemple du décor en damier ou ajedrezado jaqués
RESUM
Malgrat la seva àmplia presència en l’escultura romànica, l’estudi de la decoració en escaquer no ha gaudit encara d’una gran consideració entre els especialistes. Aquest motiu d’origen arcaic es troba entre els repertoris ornamentals de la ceràmica i del mosaic grec i romà, també represos a l’Edat Mitjana. Tanmateix, la seva transposició en formes tridimensionals és encara difícil d’aclarir ; potser fou gràcies a la pintura o a l’estuc. Sembla possible que aquest motiu, sobreviscut en el mosaic i la pintura, aparegués en l’escultura monumental medieval a la primera meitat del segle XI. En efecte, contràriament al que suposaven els estudis tradicionals, cal reconèixer la seva presència a les esglésies de l’Empordà i del Rosselló, on la cronologia dels capitells que presenten escaquer esculturat no va més enllà de la primera meitat del segle XI. Ens sembla interessant de veure com aquesta decoració apareix en l’escultura hispànica i després es propaga per la Península i per França amb una gran rapidesa. És justament gràcies a l’enorme difusió en els principals centres cristians de l’Edat Mitjana que el seu estudi pot ajudar a traçar una mena de geografia artística que assenyala els principals tallers de producció i els centres irradiadors de l’art romànic europeu entre els segles XI i XII.
Marianne BESSEYRE
Postérité et transmutations de quelques thèmes et formes antiques dans l’enluminure romane
RESUM
Els motius i models pictòrics heretats de les èpoques greco-romana, paleocristiana i tardo-antiga conegueren fortunes diverses en la miniatura romànica, de la imitació més o menys directa a la reelaboració creativa. La present contribució s’ocupa d’entrada dels territoris on la tradició figurativa antiga es mantingué de manera fidel (còpia d’obres científiques o literàries). Els retrats dels evangelistes i la representació de la Maiestas enfonsen les seves arrels en una llarga tradició, la formulació romànica de la qual és interessant d’estudiar. Escrutarem, finalment, la interpretació donada a les formes ornamentals clàssiques, així com la represa de temes cristològics antics, en dos espais on el geni romànic s’expandí particularment : les taules de cànons i la inicial historiada.
Manuel CASTIÑEIRAS
Ripoll et Gérone : deux exemples privilégiés du dialogue entre l’art roman et la culture classique
RESUM
L’abadia de Ripoll constitueix un exemple paradigmàtic d’una relació privilegiada amb el món clàssic. El seu scriptorium i la seva biblioteca, especialment actius entre finals del segle X i la primera meitat del segle XI, són una mostra d’una peculiar passió per a l’estudi dels clàssics, en particular, de les ciències del quadrivium. El resultat d’aquest amor per les lletres antigues és la creació, com en altres abadies benedictines com Fleury o Montecassino, d’una nova cultura en la qual els vells models condicionen i donen sentit la construcció del present i s’estenen així en els més variats camps artístics. Aquest fenomen, que al cas de Ripoll pot definir-se com « cultura de calendari », és perfectament visible en el terreny de l’il·lustració de manuscrits així com en l’àmbit monumental. La progressiva visualització i exteriorització d’aquesta cultura es fa palesa tant al propi monestir com a la seva àrea d’influència. Tòpics com el Tabernacle de Moisès o el Vel del Temple de Jerusalem en semblen ser el rerefons de la decoració de l’altar de Ripoll o de la confecció del Brodat de la Creació de Girona, de la mateixa manera que l’estructura de l’arc honorari romà es projectarà en la construcció de la portalada occidental de Ripoll.
Barbara Drake BOEHM
Les gemmes antiques dans l’Œuvre de Limoges et du Centre de la France
RESUM
Estudis recents sobre la reutilització de pedres precioses de l’Antiguitat clàssica en els treballs d’orfebreria de l’Edat Mitjana han negligit àmpliament les obres d’art del centre de França i de l’« Obra de Limoges ». Aquest document en constitueix una primera investigació, centrada en els principals exemples conservats en gran nombre en els tresors de les esglésies franceses. S’identifiquen els tipus de pedres precioses, els temes que s’hi representen i la seva datació i es tenen en compte les raons de la seva tria.
Jacqueline LECLERCQ‑MARX
Les avatars d’un mythe antique au Moyen Âge. Thésée et le minotaure aux époques préromane et romane
RESUM
Aquest estudi presenta d’entrada les dues vies per les quals l’Edat Mitjana ha estat posat en contacte amb el nostre mite i l’ha integrat en el seu imaginari : les representacions tardoantigues del laberint i de la lluita entre Teseu i el Minotaure, i els textos-relats principals. Continua amb l’anàlisi de diverses imatges i textos dels segles XI-XII en els quals Teseu i el Minotaure son evocats junts o separadament. Amb aquest propòsit, es reserva un lloc especial als laberints figurats en la decoració de manuscrits i en els mosaics de paviment. També es comenten algunes escultures romàniques on els minotaures són a vegades acompanyats d’una inscripció identificadora. Serveixen, sobretot, de referència per posar en evidència la confusió formal entre minotaures i centaures, és a dir minotaures i « onocentaures », segons la nova accepció d’aquest terme. D’altra banda, es reserva un lloc important a la moralització de la figura del Minotaure i a la interpretació simbòlica de la victòria de Teseu. Es fa referència a la integració del laberint en la prestigiosa sèrie de les Set Meravelles del Món Antic en la mesura que Teseu i el Minotaure hi són associats i a vegades representats segons aquesta òptica.
Alessia TRIVELLONE
Têtes, lions et attributs sexuels : survivances et évolutions de l’usage apotropaïque des images de l’Antiquité au Moyen Âge
RESUM
En el món antic es creia que determinades escultures tenien el poder d’allunyar les forces del mal : la mirada de la Gorgona, esculpida al frontó, defensava els temples des de les altures, les estàtues de lleons protegien els difunts, Príap exhibint el seu sexe foragitava els lladres i els ocells dels jardins. A l’Edat Mitjana, inscripcions i fonts escrites o figurades són testimoni de l’evolució d’aquests símbols, que conservaven encara tot el seu valor apotropaic. Així, la funció de la Gorgona és recollida pels caps humans i animals, a vegades deformats, esculpits en els edificis ; les estàtues de lleons són col·locades al costat dels sòcols dels edificis religiosos, i figures masculines i femenines, sovint en un emplaçament liminar, mostren el seu sexe acomplint la mateixa funció de protecció.
Daniel PRIGENT, Christian SAPIN
La construction romane et ses emprunts aux méthodes de construction antiques : méthodologie, essai de synthèse
RESUM
Els paraments han estat durant molt temps el parent pobre dels estudis arqueològics dedicats als monuments romànics. Tanmateix, des de fa alguns anys, i assenyaladament gràcies a nombroses intervencions dutes a terme en edificis tant petits com grans, la nostra comprensió ha progressat ràpidament ; tot i això, els avenços són irregulars segons les regions. Un millor coneixement d’edificis merovingis o carolingis, conseqüència de la multiplicació dels estudis arqueològics dels alçats i de les datacions objectives (dendrocronologia, radiocarboni, termoluminiscència, arqueomagnetisme), permet seguir millor la continuació de pràctiques antigues, que en efecte en les construccions en pedra van ser menys abandonades del que encara recentment s’imaginava. Una mirada ràpida a l’horitzó dels diferents tipus de parament permet seguir la perduració dels principals tipus d’aparell antic, però també comprendre millor la gènesi i el desenvolupament de la coberta amb volta d’obra. Sembla, tanmateix, que algunes d’aquestes tècniques van conèixer una evolució sensible als segles XI i XII. La ruptura principal ens sembla que correspon al desenvolupament precoç de la fabricació de pedres de talla en mitjà aparell, d’ençà dels inicis del segle XI, com testimonien diferents edificis del moment, tant religiosos com militars. Llavors el parament de macs o llambordins s’adaptà al preu d’una transformació profunda de les pràctiques. Nogensmenys, aquesta tendència principal no exclogué la persistència d’algunes rares obres on s’aplicaren fidelment les tècniques de construcció antigues, al bell mig del segle XII.
Jean‑Charles BALTY
De l’art romain à l’art roman : les spolia, « mémoire de l’antique »
RESUM
Els spolia no són pas simples reutilitzacions derivades de la necessitat de recuperar un material ornamental que no calgués esculpir, i que de tal manera permetés fer més econòmica la feina d’una mà d’obra més o menys qualificada i abaratir el cost de la construcció. Presents en nombrosos monuments d’ençà del segle IV dC i subjectes a una reglamentació prou estricta, remeten la majoria de les vegades – i d’una manera del tot ideològica, que és com dir programàtica – als segles gloriosos de la història de Roma erigits en « models ». La present comunicació es centra més particularment en els sarcòfags ; sarcòfags de reis, de papes, de membres de famílies nobles d’Itàlia, de la Gàl·lia i d’Hispània, que s’inscriuen molt clarament en aquesta estela ; així com els sacòfags de sants i de màrtirs als quals aquestes reutilitzacions confereixen una certa antiguitat, és a dir autenticitat. La comunicació també evoca el cas dels ivoris, les gemmes i els camafeus. Sobretot, ens proposem d’establir una cronologia tan precisa com sigui possible amb la finalitat de mirar d’establir una continuÏtat més evident entre aquests « models » antics i les obres de l’escultura medieval, essencialment romànica, que s’hi inspiraren.
Walter BERRY
Le recours à l’Antique à Saint‑Lazare d’Autun
RESUM
La presència de motius antics en l’arquitectura i l’escultura de la catedral de Saint-Lazare d’Autun constitueix una matèria ben coneguda. Tanmateix, una mirada més atenta ens revela que, si bé els constructors van utilitzar elements romans, els aplicaren a l’estructura del segle XII sense tenir per força una comprensió real de l’arquitectura clàssica. Tals « errors » de coneixement o d’observació son encara més evidents en relació a la manera com els escultors tractaren la representació de les estructures antigues, assenyaladament al timpà del Judici Final del portal nord de l’església. La reflexió sobre la manera d’emprar els elements clàssics, copiats o imitats, pot informar-nos en certa mesura sobre la naturalesa de les relacions entre artesans i patrons durant el procés de construcció de Saint-Lazare. Paral.lelament, tot analitzant com han estat utilitzats els vestigis materials de la ciutat antiga, es pot mirar de comprendre les raons subjacents de les tries dels comitents a l’hora de planificar la iconografia. La consideració del paper iconogràfic d’un determinat motiu o element també ens permet preguntar-nos més profundament sobre el significat que aquest podia tenir per als patrons i, alhora, sobre la comunitat intel.lectual a la qual aquests darrers pertanyien.
Milagros GUARDIA
L’art chrétien et musulman hispanique : la recherche du prestige de l’Antiquité
RESUM
El present article és una anàlisi d’aquells aspectes més rellevants que ens permeten comprendre tant els plantejaments ideològics com les característiques dels canvis que ens són possibles d’observar en l’actitud que durant l’Alta Edat mitjana hispànica mantingueren les cultures cristiana i musulmana enfront del passat clàssic. L’estudi, tanmateix, es limita a una geografia molt definida, la del regne d’Astúries i al-Andalus, d’acord amb una cronologia – els segles VIII i IX – que coincideix tot just amb les seves primeres manifestacions artístiques. Dit d’una altra manera, es tracta de revisar el procés de creació o emergència de les formes artístiques que hauran de definir la personalitat de les cultures esmentades. I això vol dir que els préstecs, els dèbits i les variacions en l’actitud son objecte d’anàlisi a partir de tòpics o exemples transcendents en les respectives realitzacions artístiques, tot començant, lògicament, per un detingut estudi del context històric.
Carles MANCHO
« L’oubli du passé ». Les origines de l’art médiéval en Catalogne
RESUM
La progressiva desaparició d’una elit cultural i, per tant, d’una producció artística sostinguda durant els segles VI a VIII, així com la modalitat d’ocupació del territori per part de l’autoritat carolíngia, faran que l’art medieval a Catalunya neixi com un fenomen d’importació. En aquesta perspectiva l’art antic no hi tindrà cap repercusió ideològica sinó és com a reflex de la formació dels personatges que van dirigir la implantació carolíngia en el territori. Com a exemple d’aquest procés presentem l’itinerari paral·lel de les ciutats de Barcelona i Terrassa i, per a aquesta darrera, proposem una lectura en clau carolíngia del retaule petri de l’església de Sant Pere. La base cultural i artística creada durant el segle IX serà una de les causes de l’esplendor cultural del segle XI que, en aquest cas, sí tindrà com a un dels seus punts de referència l’art antic.
Éliane VERGNOLLE
Conclusions