Quitterie CAZES
L’ART ROMAN AUJOURD’HUI
L’art romànic avui: apreciar, entendre, analitzar l’art dels segles XI i XII segueix sent d’actualitat. Què és l’art romànic? Què és l’art romànic avui? Respondre a aquesta pregunta demana mirar enrere. Durant dos segles, hem mirat d’entendre’n diverses facetes: els seus orígens, la tipologia dels seus edificis, la qualificació de la seva escultura en relació amb la “gran” escultura antiga, la seva iconografia, les seves relacions amb la societat contemporània, els rols dels artistes i patrocinadors, la transmissió de models i la recepció d’obres, etc. Cada època ha tingut la seva visió, la seva percepció, la seva anàlisi de l’art romànic: entre herències i qüestions actuals, fer aquest camí retrospectiu ens convida a mesurar fins a quin punt som deutors dels qui ens han precedit – alguns dels quals han marcat amb la seva empremta les Journées – i fins a quin punt les preguntes actuals es troben arrelades en la realitat d’avui.
Jacqueline LECLERCQ-MARX, Emmanuel GARLAND
NOS JOURNÉES ROMANES
Per als autors, testimonis dels primers anys, aquesta és una oportunitat de retraçar la història de les Journées romanes perquè el públic d’avui n’entengui l’evolució, la riquesa, l’originalitat, en termes d’història de l’art, però també en el pla humà : reunions, equilibri entre conferències i visites, en definitiva tot el que constitueix l'”ADN” de les jornades romàniques. Evocar la gènesi del projecte, el tàndem decisiu Durliat/Ponsich, l’opció per un ambient fraternal i distès, sense oblidar les saboroses anècdotes que perduren en els record… Evocar els primers Cahiers, limitats a 100 pàgines de petit format, i després, de seguida, la necessitat de triar un tema, de concentrar-se en algun aspecte inicialment relatiu a Catalunya però ràpidament obert cap a altres àrees: el Migdia, la Mediterrània, més enllà… A vegades l’epopeia de les visites als monuments, de Saint-Guilhem-leDésert a Barcelona, des de l’Aude fins a Andorra. Amb la voluntat de donar a conèixer contínuament monuments modestos i desconeguts, sense oblidar allò que és ineludible: Sant Martí del Canigó, Serrabona… i Sant Miquel de Cuixà.
Christian SAPIN, François HEBER-SUFFRIN
DU CAROLINGIEN AU ROMAN : RÉALITÉS ARCHITECTURALES ET ARCHÉOLOGIQUES D’UN CHANGEMENT
Des de la segona meitat del segle XX, els descobriments arqueològics sobre els edificis religiosos carolingis han permès identificar les característiques d’aquesta arquitectura, Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, L, 2019 réSuMéS 265 gairebé desconegudes abans per falta de testimonis i percebudes, pel que se’n sabia, com un reflex degradat d’obres de l’antiguitat tardana. La presència de complements arquitectònics com els massissos occidentals, els absis occidentals o les criptes desenvolupades, tot això a partir de finals del segle VIII, s’ha justificat per l’adopció de noves pràctiques litúrgiques, desenvolupades sota Carlemany, en en el marc de la seva empresa de renovatio. La temptació de percebre les construccions romàniques similars sota semblants coordenades és molt poderosa. Mentre que una certa continuïtat en la disposició dels espais entre esglésies abacials com les de Corvey-sur-Weser (v. 870) o Tournus (1020-1050) és innegable, la comparació entre aquests dos edificis dóna testimoni de les seves profundes diferències tant en l’organització de l’espai litúrgic com en les tècniques constructives. A la gran abadia carolíngia, sobretot segons l’exemple primerenc de Saint-Riquier, el santuari apareix com una construcció intellectual destinada a recrear amb l’ajut de relíquies una síntesi del món cristià en termes d’espai i de temps, a la qual s’adapta l’estructura arquitectònica. L’abacial romànica hereta aquests plans complexos, però amb un significat evolucionat en el marc d’una reflexió arquitectònica renovada. El segle x, sovint desconegut, sobretot a partir del naixement i desenvolupament de Cluny apareix com una fase clau en aquesta important mutació. Els descobriments o noves lectures arqueològiques i els nous enfocaments arqueomètrics, que han portat a datacions i cronologies més fonamentades, han permès aclarir els canvis i les filiacions, que no són només el resultat d’una evolució – que s’havia cregut contínua – “dels estils”.
Andreas HARTMANN-VIRNICH
L’ARCHITECTURE SALIENNE ET LE « PREMIER ÂGE ROMAN »
Des del segon quart del segle XI, la monumental arquitectura religiosa germànica està marcada per canvis l’analogia formal i constructiva dels quals amb el repertori del « primer art romànic » planteja la qüestió dels intercanvis capaços de motivar, promoure i estimular una obertura a l’art de construir al sud dels Alps i a l’oest del Rin. Això és així, especialment, quant a l’enriquiment de la plàstica mural per la integració, fins i tot l’assimilació, de sistemes de lesenes i arquets cecs característics de la primera arquitectura romànica del Mediterrani i de la Borgonya, i quant al desenvolupament de la volta, introduïda des dels anys 1030-40 a una escala monumental a la catedral d’Espira, a Limburg an der Haardt, a Santa Maria im Kapitol de Colònia o a Trèveris. El contra-absis de Sant Benigne de Dijon podria plantejar la qüestió d’unA relació en sentit invers amb l’arquitectura otoniana? Mentre que els antagonismes polítics i els nacionalismes de finals del segle XIX i XX contribuïren a l’aparició d’una visió autonomista de l’evolució de l’arquitectura germànica en la historiografia alemanya, que tendeix a afavorir l’assumpció d’un desenvolupament autònom procedent del seu propi substrat carolingi i otonià enriquit amb l’interès per l’arquitectura antiga, les trobades i els intercanvis entre els grans promotors en el si de l’Església suggereixen – o fins i tot impliquen – una certa interdependència dels fenòmens a granescala geogràfica.
Luigi SCHAVI
LE PREMIER ART ROMAN EN LOMBARDIE
Aquest article pretén presentar una visió general de la recerca sobre l’arquitecturaproto-Romànica al nord d’ Itàlia, sobretot a Llombardia. Aquest tema ha tornat a situar-se al centre dels interessos dels investigadors en els darrers anys, tal com demostren diversos congressos (particularment els de Baume-les-Messieurs i a Saint-Claude al 2009 i a Pavia el 2010). La recerca històrico-artística i arqueològica recent ha posat en valor molts edificis i àrees geogràfiques senceres fins ara oblidades o del tot desconegudes. L’augment de les dades arqueològiques ha contribuït, també al nord d’Itàlia, a una lectura crítica del « primer art romànic », renovada en molts aspectes. Tanmateix, és important subratllar també una posta al dia metodològica de la recerca que ha estat acompanyada també, en els darrers anys, d’una atenció historiogràfica inèdita per alguns dels grans estudiosos d’entre finals del segle XIX i primera meitat del XX (Dartein, Landriani, Verzone, Arslan) i pels seus arxius.
Milagros GUARDIA
L’ART ROMAN EN CATALOGNE
La meva contribució pretén fer un estat de la qüestió sobre les recerques dutes a terme sobre l’art romànic català durant aquests darrers 50 anys incidint, de manera particular, en allò que suposa el desenvolupament, els assajos, les experimentacions que condueixen a la definició d’unes formes, d’un llenguatge, que anomenem romànic, és a dir, durant el segle XI.
Pierre MARTIN
L’ARCHITECTURE RELIGIEUSE DANS LE DOMAINE DES PREMIERS CAPÉTIENS AUTOUR DE L’AN MIL : LE CAS D’ORLÉANS
Orléans va ser una de les capitels dels Capets quan la cort encara era itinerant: abans del desenvolupament i de la preponderància de París en el curs del segle XII, la ciutat del Loira va rebre una atenció especial de la nova dinastia, especialment sota el regnat del seu segon sobirà, Robert el Pietós (996-1031). Els vestigis conservats illustren la importància d’alguns edificis de prestigi – com la collegiata de Saint-Aignan o la catedral de la Sainte-Croix – o encara dels més modestos, com la cripta de Saint-Avit. Les deficiències científiques, així com els avenços metodològics duen avui a rellegir aquestes construccions gràcies a l’arqueologia. No obstant, més enllà dels elements formals i tècniques que aquestes obres mostren, les comparacions que es poden dur a terme amb altres edificis del domini reial illustren els canvis que va experimentar l’arquitectura a inicis del segon milleni. Per tant, és necessari qüestionar-se la influència reial en la definició i estabilització de noves formes arquitectòniques.
Jordi CAMPS I SORIA
ART ROMAN ET MUSÉES EN CATALOGNE. HISTOIRE, PERSPECTIVES
La sala d’un museu no és un capítol d’un manual d’Història de l’Art. Tot i així, la visita presencial o virtual d’un museu és ineludible per a la percepció actual de l’obra d’art,
sigui per unes obres determinades (highlights), en ocasions esdevingudes icòniques, sigui perquè mostren amb força un àmbit territorial, una tècnica, un artista, etc. A Catalunya, un dels aspectes que defineix les bases de la creació i el desenvolupament dels museus entre els segles XIX i XX és el de la preservació i l’estudi del passat medieval, i romànic pel que ara ens interessa, sempre emmarcat en un context internacional. Si hi ha monuments irrenunciables com el monestir de Ripoll, el priorat de Serrabona o el claustre de la catedral de Girona, els museus conserven obres de referència com el Tapís de la Creació, el Davallament d’Erill la Vall o, sobretot, conjunts de pintura mural com Sant Climent de Taüll. Els conjunts poden trobar-se actualment fragmentats, repartits en més d’una institució o, fins i tot, entre museus i el propi monument. Més enllà de que Museu Nacional d’Art de Catalunya conté la sèrie més emblemàtica de pintura romànica, no podem explicar la història i l’estat del coneixement del romànic a Catalunya sense tenir en compte institucions capdavanteres com el Museu Episcopal de Vic (1891) o el Museu Diocesà de Solsona (1896), entre altres. Cadascun d’ells ens mostra un plantejament museogràfic en concordança amb la seva història, funció i colleccions. Entre aquells eixos de treball que els museus poden aportar en relació amb l’art romànic cal tenir en compte les exposicions temporals, sovint relacionades amb un procés de recerca científica, i la relació amb el territori. Aquest darrer fet és clau, en la mesura que moltes obres que conserven provenen de monuments pertanyents a tot al país (a part de les que procedeixen de la resta del món hispànic i d’altres orígens), i que en gran part són obres que van ser creades per a un marc arquitectònic, amb tot el que suposava de paper dels promotors i artistes, de programa iconogràfic, d’espais i de litúrgia, etc.
En un món globalitzat, que canvia de manera cada cop més accelerada, on els públics es transformen per raons d’ordre generacional i cultural, és fonamental cercar les fórmules per a atreure el públic però, sobretot, per ser capaços d’extreure de l’art romànic aquells aspectes i valors que el puguin apropar al segle XXI. Més enllà del paper que conservadors, educadors, comunicadors, etc. puguin tenir en aquesta tasca, l’ús de les noves tecnologies ha de contribuir ha difondre els nous continguts, per a diferents sectors de la societat, convertint la visita en una experiència fructífera sense impedir el gaudi de l’obra original.
Daniel CAZES
L’ART ROMAN DANS LES MUSÉES TOULOUSAINS
El tractament museològic/museogràfic, i també litúrgic, en els monuments i museus de Tolosa de Llenguadoc, de les escultures romàniques desplaçades per motius diversos, ens permet entendre els enfocaments de restitució i evocació de la ciutat com a « capital romànica ». L’estudi d’alguns casos escollits en el marc de la basílica de Saint-Sernin, elogiada com la més gran església romànica conservada dempeus a Europa, i del Musée des Augustins la collecció del qual és de màxim interès, intenten demostrar com Tolosa visqué com una ciutat creadora d’art romànic, com va voler transmetre aquest coneixement, aquesta sensibilitat, als seus habitants i visitants, entre la primera meitat del segle XIX i avui dia.
Cécile VOYER
EXISTE-T-IL UNE PENSÉE ICONOGRAPHIQUE ROMANE ?
Hi ha un pensament iconogràfic “romànic”? En altres paraules, hi ha un pensament específic en les imatges o una cultura visual en particular en els segles XI i XII? Preguntar-se sobre la singularitat romànica en aquest camp requereix observar quin era l’estat de la imatge i els mecanismes de creació en períodes anteriors. Aquesta mirada cap a l’època carolíngia obre un debat: la teologia i l’estatus de la imatge varien entre els segles IX i XII? Els processos creatius en marxa canvien durant el curs de la primera edat mitjana? A través d’exemples de principis del segle XI, intentarem respondre a aquestes preguntes tot mirant de dissociar el suport -amb les seves pròpies tècniques i possibles restriccions (el mitjà)-de la imatge (abstracció) per tal de subratllar l’inventiva dels conceptors d’imatges dels segles XI-XII.
Pierre GARRIGOU GRANDCHAMP
EXISTE-T-IL UNE MAISON ROMANE ?
La pregunta, que també es pot formular “que és una casa romànica?”, condueix, més enllà de les convencions d’acceptació del terme “romànic”, a considerar les condicions de la renovació d’un habitatge urbà arquitectònic, a partir del pas de l’any mil. Primer cal identificar un camp, que serà el de l’hàbitat urbà, tot i que les formes rurals de les cases també es troben, en proporcions variables, en les aglomeracions. No obstant això, l’objecte d’aquesta aproximació són les construccions “dures” – les més conegudes – i secundàriament les de fusta i maçoneria: es coneixen principalment en zones urbanes, la qual cosa planteja la qüestió dels patrocinadors. Es tindrà en compte, per tant, les qüestions dels materials implementats, els vocabularis arquitectònics, els tipus i programes, per intentar caracteritzar la novetat: com es diferencien aquestes cases de les de l’alta edat mitjana? En resum, com diferenciem la seva aparença i peculiaritats en els enfocaments tècnics, formals i funcionals? En conclusió s’abordaran les qüestions de cronologia i d’espai: quina és la durada dels models de “cases romàniques” així definits? En quines àrees es troben? El fenomen serà considerat en àmbit europeu.
Nicolas FAUCHERRE
LE CHÂTEAU ROMAN, MYTHES ET RÉALITÉS
El concepte d’art romànic s’aplica als castells? Per respondre-hi, veurem successivament els mites antics i moderns que transmet aquesta idea, després les realitats induïdes per les noves datacions i interpretacions dels programes funcionals, sobretot per a les torres mestres o donjons, ja que sembla que no és possible caracteritzar les especificitats d’un recinte fortificat “romànic”. De manera prosaica, l’època del castell romànic es defineix en negatiu, entre la floració del les mottes en el context d’encastellament de l’any mil i la revolució de la defensa activa amb el castell de Felip August als anys 1200. Per a qualsevol poder que vulgui perdurar a llarg termini – des de Carles V fent grans torres – residència amb contraforts a Vincennes per tal d’afirmar l’antiguitat qüestionada de la 276 réSuMéS Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, L, 2019 seva dinastia disputada, fins a Solimà quan va erigir a Jerusalem, al segle XVI, un recinte “neo-saladinià” incapaç de resistir a l’artilleria però reivindicant la precedència dels musulmans sobre els cristians a la ciutat tres vegades santa-, legitimar-se mitjançant la filiació a l’època romànica aporta una força simbòlica innegable. Més enllà d’això, el “Castell romànic” va ser durant molt temps objectiu dels mites : el de la diferència d’un segle amb la construcció de les esglésies romàniques de pedra, el del paper defensiu de la torre mestra que resulta ser en primer terme residencial, el que a les nostres comarques constitueixen els castells “càtars”, en realitat construïts pel rei Capet després de la conquesta del Llenguadoc. Així, gràcies a la nova datació del donjon de Loches, totes les grans torres mestres quadrangulars amb contraforts tendeixen avui a ser datades al segle XI i no pas a partir del XII, encara que la fórmula va perdurar fins la baixa edat mitjana (Pons, SaintÉmilion), i a ser reinterpretades com a palaus. Així passa amb els castells occitans anteriors a la croada albigesa, més conegut gràcies a l’estudi dels castra de la muntanya d’Alaric.
Élise BAILLIEUL
DU ROMAN AU GOTHIQUE, LES MONUMENTS DE LA PREMIÈRE GÉNÉRATION GOTHIQUE DANS LE DOMAINE ROYAL FRANÇAIS
La frontera entre l’arquitectura romànica i la gòtica no és tan clara com la terminologia suggereix. L’arquitectura religiosa que es desenvolupa en el domini reial francès en el segon quart del segle XII expressa a la perfecció aquesta ambivalència. Els primers edificis qualificats com a gòtics, erigits entre 1130 i 1145, són efectivament dissenyats per homes formats en les obres del romànic. A través d’una dotzena d’exemples, en aquest article s’analitzen les formes d’aquesta arquitectura en plena renovació i, amb tot, sovint arrelada a la tradició romànica. Les propostes realitzades en termes de planta, coberta, elevació, composició dels suports o decoració s’observen sense apriorismes, tant si han gaudit d’una llarga posteritat com si, per contra, no van tenir conseqüents.