Christian SAPIN, CNRS Dijon-Auxerre
Marc SUREDA I JUBANY, Museu Episcopal de Vic1
CUXA ET CLUNY II, GENÈSE DES ESPACES RELIGIEUX SOUS OLIBA ET ODILON
L’església abacial de Sant Miquel de Cuixà, dedicada el 975 i encara existent, i la dels Sants Pere i Pau de Cluny, consagrada el 981 i que ja no existeix (anomenada convencionalment Cluny II), són reconegudes, cadascuna en el seu context, com a dos grans monuments de l’arquitectura religiosa de l’alta edat mitjana occidental. La comparació entre aquests dos edificis ja s’ha dut a terme en determinades ocasions, amb més o menys detall; tanmateix, s’ha prestat menys atenció a la comparació entre dues figures que van governar aquestes abadies durant la primera meitat del segle XI, Odiló de Mercoeur (961- 1049) i Oliba de Cerdanya (971-1046), personalitats certament destacades, així com entre les notables modificacions que cadascun d’ells va emprendre a les respectives esglésies abacials. L’anàlisi dels dos monuments des d’aquest angle, assenyaladament a partir dels resultats de les darreres excavacions a Cluny, revela punts en comú que ajuden a aclarir llur posició en el context de l’arquitectura de l’època i també, potser, la continuació d’una història de relacions iniciada al segle anterior.
Stéphane BERHAULT, Architecte du patrimoine
LA CATHÉDRALE D’ELNE, DE L’ÉTUDE AU CHANTIER. ÉTUDES, CONFIRMATIONS ET DÉCOUVERTES
A petició del municipi, propietari de l’edifici, es va confiar l’estudi de la catedral d’Elna previ a la seva restauració a l’agència AEDIFICIO de Stéphane Berhault, arquitecte del patrimoni. Posteriorment, es va dur a terme una primera fase de treball del 2016 al 2018. L’estudi va oferir un espectre d’anàlisi molt ampli que permetia una valoració general de l’edifici. L’obra es concep com l’extensió lògica de la part analítica i de la reflexió. Massa sovint considerada com un simple moment d’execució, continua sent l’ocasió principal per dur a terme les observacions. L’arquitecte del patrimoni ha d’encarar la seva tasca tot pensant com un “constructor”. L’anàlisi constructiva és decisiva perquè permet distingir les fases d’intervenció. També és necessari documentar i comparar. Com en totes les ciències, la limitació del corpus és el punt feble que pot conduir a idees o connexions massa evidents o fins i tot esclerotitzants. La catedral de Santa Eulàlia d´Elna s’ha beneficiat d’un estudi que pretenia «revelar-la» a fi de comprendre millor la riquesa d’una llarga vida, sense reduccions ni banalitzacions. Al seu torn, gràcies a aquest estudi, la catedral aportarà llum sobre la comprensió d’altres edificis i ocuparà el lloc que es mereix en la història de la construcció medieval.
Xavier BARRAL I ALTET, Université de Rennes, Université de Venise Cà Foscari
« HARDI COMME LE LION ET LUXURIEUX COMME LE PORC ». À PROPOS D’UNE SCÈNE NON REMARQUÉE D’UN CHAPITEAU DU CLOÎTRE DE SAINT-MICHEL-DE-CUXA
Un capitell del cèlebre claustre de Sant Miquel de Cuixà, que es pot datar al voltant de 1140, representa uns lleons de dos cossos i un únic cap situat sota les volutes angulars que ataquen una truja dòcil i mostren amb ostentació la vulva de llur presa. A l’època romànica era habitual de representar a les esglésies homes i dones nues així com animals exhibicionistes. Imatges llicencioses plenes d’ironia que es refereixen a l’acte sexual o que són simplement exhibicionistes. En aquest article se citen nombrosos exemples amb la finalitat d’emmarcar culturalment la imatge del claustre de Cuixà; una escena que es pot explicar llegint en el Secretum Secretorum que l’home és “ardit com el lleó i luxuriós com el porc”
Michel MARTZLUFF, UMR 7194 : Muséum National d’Histoire Naturelle-Université de Perpignan-Via Domitia
Cécile RESPAUT, Contractuelle Inrap ; Association Archéologique des Pyrénées-Orientales
REGARD SUR LES SCHISTES OUVRAGÉS DANS L’ART ROMAN DES PYRÉNÉES CATALANES
Els esquists metamòrfics primaris formen grans zones a l’est dels Pirineus. Aquestes roques fullades no es presten gaire bé als processos de confecció de paraments. Tanmateix, l’esquist de vegades es tractava com a pedra tallada, es disposava en filades estandarditzades, es polia amb cisell o fins i tot s’esculpia. Una arquitectura romànica feta d’esquist treballat, associada a l’escultura del marbre, es va desenvolupar de manera espectacular al segle XII als monestirs de Sant Quirze de Colera, Sant Pere de Rodes, Serrabona i Marcèvol, i després es va estendre a una dotzena d’esglésies parroquials remarcables, per acabar-se esvaint a principis del segle XIV. La ubicació d’aquests esquists “cisellats” en els alçats ens permet d’oferir una lectura arqueològica que de vegades es desvia del consens sobre l’evolució arquitectònica d’edificis molt coneguts i d’altres que ho són molt menys. D’altra banda, aquest estudi porta a preguntar-se per les decisions que van prendre els constructors.
Emmanuel GARLAND, Docteur en histoire de l’art
LA PEINTURE ROMANE EN ROUSSILLON. UN BILAN CONTRASTÉ
Des de les primeres «Jornades Romàniques de Cuixà» dedicades a la pintura als Països Catalans el 1973, els treballs de recerca duts a terme i la reflexió realitzada sobre aquest tema han permès molts avenços, malgrat l’absència de descobriments importants. S’imposa un fet, que limita considerablement les nostres possibilitats de progrés: els conjunts conservats representen només una petita proporció del que es va crear als segles XII i XIII. Es distribueixen de manera desigual geogràficament i aquells que podríem considerar que van ser més importants han desaparegut. Per tant, es fa gairebé impossible determinar amb precisió el lloc que va ocupar el Rosselló en la formació i desenvolupament de la pintura romànica (mural o sobre fusta) a escala regional, oimés per tal com hi ha una mancança encara més gran d’informació sobre la pintura romànica en les regions veïnes del nord dels Pirineus. Tot i que no podem establir quina fou la seva possible funció generadora, el que encara podem admirar avui demostra que el Rosselló s’inscriu categòricament i plena en l’àrea catalano-pirinenca i que els intercanvis i les influències (en ambdues direccions) són particularment importants i fructífers dins d’aquest vast espai. I això gràcies al Segre, que en connectar la Cerdanya amb la Seu d’Urgell demostra ser almenys tan important per a aquests intercanvis com la Via Domitia.
Juan Antonio OLAÑETA MOLINA, Universitat de Barcelona / Universitat de Lleida
LES CARACTÉRISTIQUES ICONOGRAPHIQUES DES REPRÉSENTATIONS DE DANIEL DANS LA FOSSE AUX LIONS DANS LA SCULPTURE ROMANE DES RÉGIONS DU SINUS LEONIS
S’analitza la distribució, característiques i models iconogràfics de les representacions de Daniel a la fossa dels lleons en escultura romànica a les regions al voltant del golf de Lleó. El capitell de Saint-Sernin de Tolosa és el cap de sèrie d’un model iconogràfic que s’utilitza en Moissac i en altres edificis (Notre-Dame de la Daurade a Tolosa, Lombers i Lescure d’Albigeois) i que s’estén fins a Aquitània i fins i tot al nord de la península Ibèrica. Aquest model no mostra el profeta en una posició d’oració, sinó adoptant la posició de Crist triomfant. També s’estudien altres representacions que segueixen altres models, com ara la capella de Sant Gabriel (Tarascon), Pernes-les-Fontaines Saint-Guilhem-le-Désert, Saint-Papoul, Varen, Saint-Antonin-Noble-Val, Saint-Pons-de-Thomières i Arles.
Marcello ANGHEBEN, Université de Poitiers, CESCM
EUCHARISTIE, COMMÉMORATION, ADORATION ET DÉVOTION : LA CRUCIFIXION DANS LA PEINTURE ROMANE DE CATALOGNE ET DU NORD DES PYRÉNÉES
Les esglésies de Catalunya i del nord dels Pirineus conserven disset crucifixions pintades entre finals del segle XI I el segle XIII. L’article analitza les diferents funcions i significats que se’ls poden assignar, començant per llur dimensió litúrgica suggerida per llur ubicació i per diversos indicis iconogràfics. Els més significatius provenen del programa de Sant Pere de Sorpe on un àngel diaca incensa el crucificat damunt d’un armari litúrgic obert al mur, flanquejat per dos calzes pintats. Aquest conjunt també suggereix la presència d’un altar situat a l’extrem oriental de la nau i, per tant, permet considerar l’existència de dispositius d’aquesta mena a Sant Joan de Caselles, Cervià de Ter, Estaon i Sant Andreu de Sureda. Quan el tema forma part d’un cicle narratiu també es pot relacionar amb les diferents commemoracions de la Passió que representaven cada missa i les celebracions de Setmana Santa, com a Montgauch i Sant Tomàs de Fluvià. A Cervià de Ter, la presència de sis àngels inclinats amb les mans esteses cap al Salvador probablement és un ressò del ritual de l’adoració del Divendres Sant i, sens dubte, dels de la Invenció i Exaltació de la Creu. Finalment, totes les obres del corpus van poder servir de suport visual per a la devoció personal, en particular a Ourjout, on la figura del Crist és expressiva dels seus sofriments, i a Sorpe i Estaon, on els testimonis expressen el nou sentiment d’empatia que s’ha desenvolupat al continent durant el segle XI després de la seva aparició molt anterior al món anglosaxó. La Crucifixió de Sant Joan de Caselles, que combina estuc i pintura, sembla resumir tots aquests significats tot ressaltant la seva dimensió cultural, ja que sembla fer-se ressò del miraculós crucifix de Beirut o del Volto Santo de Lucca.
Andreas HARTMANN-VIRNICH, Professeur, Aix Marseille Université, CNRS, LA3M, Aix-en-Provence, France
Nelly POUSTHOMIS-DALLE, Professeure, Université de Toulouse-Jean Jaurès, Laboratoire TRACES UMR 5608, France
Christian MARKIEWICZ, Membre associé, Aix Marseille Université, CNRS, LA3M, Aix-en-Provence, France
Heike HANSEN, Membre associé, Aix Marseille Université, CNRS, LA3M, Aix-en-Provence, France
L’ÉGLISE ABBATIALE DE LAGRASSE À L’ÉPOQUE ROMANE : UN BILAN
Entre 2007 i 2011, un projecte col·lectiu d’investigació interuniversitària va emprendre l’aixecament planimètric i l’estudi arqueològic, històric, arxivístic i artístic de l’abadia de la Grassa, amb la qual cosa s’ha enriquit substancialment el coneixement del monument per tal de poder proposar una nova restitució i datació dels seus estats successius, incloses les fases de l’església abacial. Tot i que la seva reconfiguració gòtica va canviar-ne profundament l’arquitectura, l’abadia de la Grassa conserva elements o vestigis importants del seu estat corresponent al «primer art romànic», el qual, sens dubte, va ser resultat al seu torn de la modificació substancial d’una església anterior, preromànica o bé carolíngia: va ser cap al segon quart o mitjan segle XI que aquest edifici de l’alta edat mitjana, del qual no se’n coneixen encara vestigis, fou actualitzat mitjançant la reparació almenys parcial dels murs exteriors de les naus laterals, equipats amb portes i finestres i oberts a través d’arcs amples i als als dos braços d’un transsepte de gran amplada. Aquests braços, no alineats, descentrats i de dimensions desiguals, eren tanmateix simètrics i comptaven cadascun amb un triplet d’absidioles, la central de majors dimensions. Amb aquesta forma corresponent al seu estat del segon o tercer quart del segle XI, completada al nord per la presència
d’una torre preromànica, l’església abacial de la Grassa no està pas exempta d’analogies amb la de Cuixà, amb una història que la vincula a la de la Grassa, i amb la de l’abadia de Ripoll. Ambdues es trobaven llavors sota l’autoritat d’Oliba, abat constructor, que dirigí tant a Cuixà com a Ripoll obres relacionades sens dubte amb el mateix desig d’actualitzar el patrimoni arquitectònic segons el repertori formal, els mètodes constructius
GNI_int_Cuxa 2021.indb 266 17/06/2021 11:32 Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, LII, 2021 RÉSUMÉS 267 i les concepcions litúrgiques de l’època. A més, les excavacions realitzades en el marc d’un segon projecte col·lectiu d’investigació han posat a la llum les restes d’un gran absis gòtic poligonal amb capelles radials que va ser abandonat i desmuntat per donar pas a la construcció del modest absis quadrat de l’església actual, cap a principis del segle XIV: aquesta gran capçalera avortada no assenyala pas el projecte d’una nova església gòtica, la implementació de la qual va ser impedida per un context polític i econòmic desfavorable? L’església del primer i l’inici del segon mil·lenni s’hauria salvat, en aquest cas, de la destrucció completa i, per tant, les seves transformacions haurien contribuït a la seva preservació.
Pierre GARRIGOU GRANDCHAMP, Laboratoire TRACES, Université Toulouse, Société Française d’Archéologie
L’ARCHITECTURE CIVILE ROMANE EN ITALIE DU NORD XIE – XIVE SIÈCLE
Mai no s’ha proposat un retrat comprensiu de l’arquitectura civil romànica del nord d’Itàlia, des dels Alps fins als Apenins i del Mediterrani a l’Adriàtic. Mirarem de fer-ho aquí tot centrant-nos en la vasta plana central i després tractant, per comparació i de manera més succinta, les dues zones circumdants: Ligúria i Vèneto, que presenten efectivament trets específics. Una de les característiques més sorprenents d’aquesta àmplia regió és el contrast entre les zones que utilitzen principalment la pedra i aquelles que utilitzen el maó d’una manera igualment significativa. Les arquitectures resultants es descriuran utilitzant ciutats clau, tant per la importància del corpus dels edificis conservats, com per les publicacions, disponibles de manera molt desigual. Tanmateix, també es tindrà en compte la multitud de petites ciutats que donen testimoni de la intensitat de la urbanització al nord d’Itàlia durant l’Edat Mitjana central i de la difusió de models arquitectònics urbans a les valls més remotes. En aquest panorama s’observen alguns trets ben definits. En primer lloc, malgrat aquests particularismes i l’oposició dels materials, sembla que els principals tipus arquitectònics (case a schiera, torri, case-torri, palazzi con corte, etc.) i els programes relacionats són comuns en totes les àrees, amb un notable excepció, Venècia. Llavors es fa evident que la terminologia habitual, que oposa arquitectura “romànica” I “gòtica”, de la qual ja en sabem els límits i el caràcter convencional, és molt poc útil al nord d’Itàlia; els trets “romànics” de fet van persistir-hi a vegades fins al segle XIV. Per tant, és imprescindible una altra graella de lectura, la de la durabilitat de l’aspecte i del llenguatge arquitectònic específics de determinades ciutats i del seu contado; es van resistir tant a la importació del vocabulari del gòtic del nord, com a les propostes de retorn a l’Antiguitat presentades pel “Renaixement”. Això es deu al fet que definien identitats fortes, constitutives de la identitat de cada societat estudiada.