Gérard DEDEYAN
Moines de Grande Arménie et pèlerins arméniens en Occident (VIe-XIIe siècle)
RESUM
Els monestirs de Gran Armènia envien sempre cap a l’Occident, entre el segle VIè i el XII, uns monjos-pelegrins que són de vegades prelats d’alt rang.
Aquests desplaçaments s’efectuaven durant els períodes de dificultats o de catàstrofes : supressió del regne d’Armènia pels Perses, l’any 428 ; domini àrab (654-884) ; conquesta de la Gran Armènia pels turcs (segona meitat del segle XIè). La participació dels Armenis a les operacions militars de la Itàlia bizantina afavoreix també la creació de centres d’atracció. Els contactes són tanmateix els més fructuosos durant els períodes d’expansió dels regnes, períodes en què el monaquisme floreix, de manera concomitant. Cap a l’any Mil, els pelegrins armenis són més adeptes a la peregrinatio Christi que refugiats : preocupats per anar a venerar a Roma les tombes dels apòstols Pere i Pau, com alguns dels seus predecessors, aquests monjos són sens dubte també sensibles al renaixement de l’Església d’Occident. La seva santedat estimula la pietat popular després de la seva mort: als regnes d’Itàlia i de França, són sovint portats sobre els altars.
És difficil de mesurar l’impacte d’aquests contactes intereclesiàstics sobre l’art occidental : certes similituds continuen sent, en qualsevol cas, torbadores.
Christiane DELUZ
La représentation de l’Orient dans la cartographie médiévale à la période romane
RESUM
Els mapes medievals no es dibuixaven amb els mateixos principis que els mapes moderns, i no tenien els mateixos objectius. Es presenten sis mapes :
– Els dos anomenats mapes Jeroni, un de l’Orient, l’altre de Terra Santa, realitzats probablement al segle VIII.
– L’anomenat mapa Isidor, un mapa dels segles X o XI. És un mapa T.O., que representa els tres continents, Àsia, Europa i Àfrica, encerclats per l’Oceà i separats pel Mediterrani, el Don i el Nil.
– El mapa del Beatus conservat en un manuscrit del Comentari de l’Apocalipsi del monjo Beatus de Liébana († 798). Aquest va ser realitzat per a l’abat de Saint-Sever, abans del 1060.
– El mapa Cotton (segles X o XI), dibuixat probablement a Irlanda.
– El mapa del Psaltiri, inclòs al Psaltiri al segle XIII. Molt petit (diàmetre : 8 cm,5), conté 145 llegendes. És una summa del que era conegut sobre Àsia, els llegendaris i molt antics pobles, ciutats i províncies, així com els llocs reals, Ascalon o Damiett.
Tot i que no sembla que en aquests mapes medievals hi hagi una evolució en la representació i nomenclatura d’Àsia, ens informen que l’Imperi Romà es va oblidant progressivament, la Cristiandat triomfa i Àsia, rica i meravellosa, és oferta a aquells que l’exploraran.
Dominique WATIN-GRANDCHAMP, Patrice CABAU, Daniel et Quitterie CAZES
Le coffret reliquaire de la Vraie Croix de Saint-Sernin de Toulouse
RESUM
El reliquiari de la Vera Creu conservat al Tresor de la basílica de Saint-Sernin de Toulouse és una peça excepcional : aquest petit objecte, testimoni de les relacions entre Occident i Orient, encarregat per a Saint-Sernin i produït pels tallers d’esmalts de Llemotges, no té equivalents. El « reportatge » figurat en tres de les cares del cofret explica com un fragment de la Creu va ser donat, a Jerusalem, per l’abat de Josaphat a Raymond Botardel el qual, després d’haver travessat el Mediterrani, el va portar a l’abat Pons, qui el va oferir, amb els seus canonges, a sant Sadurní de Toulouse. Destinat a autentificar la relíquia, aquest relat planteja el problema del que no es diu : qui eren exactament els personatges representats, quins motius van portar Raymond Botardel a Palestina, quan va tenir lloc el seu viatge… ? A aquests interrogants s’hi afegeixen els referents al propi reliquiari i al context en què va poder ser encomanat.
Christian FÖRSTEL
Les manuscrits grecs en Occident entre le Xe et le XIIe siècle
RESUM
Àmpliament ignorat durant una gran part de l’edat mitjana occidental, el grec ha fascinat sempre no obstant això els mitjans lletrats llatins. Aquest interès es tradueix en l’àmbit de la circulació del llibre per una presència relativament important de manuscrits grecs a Occident abans de l’època humanista. Entre el segle Xè i el XIIè, aquesta presència és testificada en l’imperi dels Ottonians i dels Salians com en la França dels reis capetians : el manuscrit grec 375 de la Biblioteca Nacional de França fa el llaç entre Colonia, on ha estat copiat al segle XIè, i l’abadia reial de Saint-Denis, on es troba des del segle XIIè. A Colonia com a Saint-Denis, l’estudi del grec es reflecteix en la producció llibresca. En aquests dos centres, l’hellenisme es queda aïllat tanmateix en l’únic àmbit teològic o bíblic. Infinitament més vast és l’àmbit cobert pels estudis grecs a Pisa en el segon i el tercer quart del segle XIIè : beneficiant-se d’un contacte directe amb la capital de l’imperi bizantí, el jurista Burgundio reuneix a Pisa manuscrits constantinopolitans de molt gran qualitat que serveixen de base a les seves traduccions de Joan Damascè, de Joan Chrisòstome i sobretot d’Aristòtil.
Elena ALFANI
Relations iconographiques entre Catalogne et Orient : mobilité des modèles
RESUM
Aquest article tracta les relacions entre Orient, Itàlia i Espanya des de diferents facetes. En primer lloc, es revelen les analogies en la manera de distribuir, en fris continu o en registres superposats, els cicles vetero i neotestamentaris en els absis i en els entorns litúrgics. Un altre exemple de la influència iconogràfica oriental es troba en el registre temàtic de les teofanies-visions reproduïdes en els murs absidals de Catalunya d’una manera abreujada. La influència oriental es troba igualment present en els temes iconogràfics específics, com en l’escena de Constantí i Elena sostenint la Santa Creu en l’absis nord de l’església de Santa Maria de Barberà. En els tres casos analitzats, es tracta de tradicions paleocristianes originàries de Terra Santa o de Palestina, transmeses parallelament a Occident i seguidament recuperades i elaborades de nou per l’art carolingi i otònida, així com al segle XI durant a Reforma gregoriana.
Julie ENCKELL JULLIARD
Typologie et emplacement de l’Ascension dans le décor monumental entre Orient et Occident : état de la question
Dulce OCÓN ALONSO
Une salle capitulaire pour une reine : les peintures du chapitre de Sigena
RESUM
Les pintures de la sala capitular de Sixena (Osca) constitueixen un exemple excepcional de pintura mural bizantinitzant de l’entorn del 1200. L’atmosfera obtinguda en aquesta sala esplèndida, que recorda el prestigiós art bizantí i els conjunts sículo-normands, està en harmonia amb el moment de la projecció internacional que travessa el regne d’Aragó. Ni els mosaics de Sicília, ni la illustració de la Bíblia de Winchester no permeten explicar completament aquestes pintures. La sèrie de genealogies representada en els intradossos dels arcs revela que es va tenir accés a altres fonts. Els magnífics retrats dels ancestres de Crist són excepcionals si es comparen amb els d’altres cicles europeus del mateix tipus, inclosos els de Monreale i els dels vitralls de Canterbury. Les pintures tenen els seus parallels en certes miniatures i icones realitzades en la Mediterrània oriental a finals segle XII o a inicis segle XIII. La disposició d’aquests retrats en els arcs de Sixena recorda la tendència de l’art comnè tardà a cobrir d’icones – autèntiques o fingides – les esglésies que pertanyien a la zona d’influència de l’imperi bizantí. Podria pensar-se que el mestre de Sixena hagués pogut estar en contacte amb els centres artístics dels regnes llatins de Jerusalem, Acre i Xipre.
Geneviève BRESC-BAUTIER
La dévotion au Saint-Sépulcre de Jérusalem en Occident : imitations, invocation, donations
RESUM
La devoció al Sant Sepulcre de Jerusalem s’ha expressat de múltiples maneres en el transcurs dels segles. Els pelegrins de Terra Santa han de vegades, o bé abans de la seva sortida, o bé a la seva tornada (i de manera excepcional quan no han pogut arribar a Jerusalem), fundat unes esglésies dedicades al Sant Sepulcre. Algunes han estat ofertes a institucions de Terra Santa, tal com el patriarcat, molt abans de les Croades. Després, al segle XIIé, la creació del capítol canònic del Sant Sepulcre ha drenat uns béns nombrosos cap a Orient en principi, després cap a Occident. Les imitacions del Sant Sepulcre han estat nombroses, sigui que es tracti de complexos sencers, com Santo Stefano de Bolonia, d’esglésies a plànol centrat (Parthenay, Neuvy-Saint-Sépulcre, Cambridge, Northampton, la Vera Cruz de Segovia, Brindisi, Torres del Rio). Aquests edificis han pogut contenir edículs en la imatge de la tomba de Jerusalem, del qual es troben també imitacions en esglésies de pla basilical. La voluntat de trobar la forma i les dimensions del lloc sant és l’expressió d’una devoció a la relíquia material de Jerusalem. Per la còpia, la sacralitat és trasplantada, sostinguda per relíquies dominicals. Es perpetua i permet al fidel reviure en memòria els sentiments del pelerinatge i difondre’ls entre els que no els han viscut encara.
Jean-Pierre SODINI
Saint Syméon, lieu de pèlerinage
RESUM
Sant Simeó el protoestilita (ab. 390‑459) havia tingut una tal reputació que a la seva mort les seves despulles van ser portades a Antioquia. L’única relíquia conservada in situ fou la seva columna, objecte d’un pelegrinatge important. A l’entorn de l’any 470, diversos edificis destinats als pelegrins van ser edificats a la vila de Telanisos (Deir Sem‘an) i al turó on ell havia viscut (Qal‘at Sem‘an). En el turó s’hi va aixecar entre el 474 i el 490 un gran martyrium cruciforme que servia de contenidor de la columna; i al davant, vers l’oest, un baptisteri. Entorn d’aquests dos pols varen implantar-se diferents edificis. Una via sacra, vorejada de botigues, lligava el lloc de pelegrinatge amb la vila d’acollida. El pelegrí pujava de la vila, passant sota un arc triomfal i arribava a una triple porta monumental oberta en el tancament. Accedia així a un gran pati, després travessava els passos practicats a través d’una gran hostatgeria. I es trobava en una gran esplanada litúrgica limitada a l’Oest pel baptisteri i la seva església i a l’Est pel martyrium cruciforme. Les querelles religioses (massacre des monjos a Sermin, 517) i la conquesta islàmica van comportar la decadència del lloc de pelegrinatge. Va renéixer sota el patriarca Christophoros (966), després amb la reconquesta bizantina (978/979), moment en què va ser completament fortificat. Sotmès a atacs àrabs el 985 i el 1017, no sembla que jugués cap paper militar en l’avançada des Croats (1098) cap a Jerusalem. Els monjos encara van ocupar el lloc cap a mitjans segle XII.
René ELTER et Ahmad ABD el-RHADAN
Assistés de A. Hassoune, Y. Matar, M. Ali, Abd el-Aziz Midan, Mahmud abu Muhammar, F. Adam, C. et R. Jude, A. Lefebvre, J.-M. Mechling, M. Mondy, S. Poilprez.
Le monastère de Saint-Hilarion : évolution et développement architectural d’un sanctuaire de pèlerinage dans le sud de Gaza (Palestine)
RESUM
Les excavacions dutes a terme pel Servei d’Antiguitats de Gaza des del 1997 han posat al descobert un monestir d’època bizantina dedicat a sant Hilarion, del segle IV al segle VIII d.C. El lloc de les infrastructures del monestir (esglésies, claustre, cripta…) i un establiment de banys de vapor.Cap al 310, Hilarion, convertit al cristianisme a Egipte, s’installa en el territori de l’actual Nuseirat. Mig segle més tard, una comunitat s’organitza en el primitiu establiment cenobític. Al 362, sota el regnat de Julià dit « l’Apòstata », l’èxit i després les persecucions forcen l’eremita a abandonar els seus fidels per Egipte. En el mateix any, el monestir és destruït. Hilarion mor a Xipre el 371, després d’haver estat a Líbia, Sicília i Grècia. Segons la Vida d’Hilarion escrita per sant Jeroni, les restes del sant van ser portades secretament al monestir l’any que va seguir la seva mort. Reconstruït, el monestir es desenvolupa entre finals segle IV i el segle VII. Diverses esglésies hi són edificades i transformades.
Esther GRABINER
L’iconographie du faux marbre, le cas de l’église franque à Abou Gosh
RESUM
L’església « franca » d’Emmaús-Abu Gosh inclou dins el seu conjunt excepcional d’arquitectura i pintures murals un component que fins ara ha estat negligit. Es tracta de la decoració pintada no figurativa que orna els grans arcs, els arcs torals, els muntants de les finestres, els pilars i les pilastres. L’article proposa una lectura iconogràfica d’un d’aquests components, el fals marbre, la presència del qual és especialment important. A partir de la idea que l’elecció d’aquestes pintures en trompe-l’oeil està relacionada amb el simbolisme atorgat al marbre, mostrem mitjançant exemples arquitectònics i pictòrics, d’imatges literàries i de relats de pelegrins que el fals marbre, de la mateixa manera que el marbre, esdevé una marca visual del sagrat, relacionat amb els llocs sants de Terra Santa i amb el Temple en particular. La localitat d’Abu Gosh, anomenada a l’època Qaryet-el-Inab, va ser designada pels croats com el lloc del sopar d’Emmaús, tot adduint textos, records iconogràfics, interès estratègic i ideològic. Proposem d’interpretar el fals marbre destinat a embellir i animar els marges de l’arquitectura i la pintura en aquesta església, com el desig d’afirmar-hi una autenticitat bíblica.
Valentino PACE
La Bible « byzantine » de San Daniele del Friuli : le chef d’œuvre d’un scriptorium des Croisés
RESUM
La Bíblia conservada a la Biblioteca Guarneriana de San Daniele del Friuli és un còdex molt luxós i de gran format. La seva ornamentació és extraordinàriament rica : cada text ve precedit d’una gran inicial, figurada o bé historiada, mentre que una miríada d’inicials petites decorades, entre les quals n’hi ha un bon nombre que presenten petites figures humanes o animals, cobreix els seus 254 folis. Pel que fa a les arrels figuratives de la Bíblia, cal remarcar la unió dels caràcters « bizantins » amb altres provinents de l’Europa continental i insular, amb un resultat absolutament únic quant a la seva homogeneïtat i qualitat. La voluntat del comitent degué ser decisiva per crear un llibre-objecte tant luxós, però malauradament la iconografia no ens en proporciona cap informació. Només s’ha pogut conjecturar que algun gran esdeveniment podria estar relacionat amb una operació d’aquest gènere : per exemple, la consagració de l’Església del Sant Sepulcre (1149) o la coronació del rei Balduí (1152) podrien haver estat la raó de la producció. El que és segur és que la Bíblia reflecteix plenament el clima « franc » de Terra Santa.
Simone PIAZZA
Art byzantin en Sicile orientale entre le XIIe et le XIIIe siècle : témoignages dans le territoire de Lentini
RESUM
Els mosaics de la Capella Palatina i de Santa Maria dell’Ammiraglio a Palerm, com els de la catedral de Monreale i de Cefalù, presenten una magnífica visió de conjunt de l’aportació de la cultura bizantina a la producció artística de Sicília en temps de la dominació normanda. En el vessant oriental de l’illa, es troben els testimonis menys cèlebres i monumentals, però així i tot emblemàtics d’aquesta assimilació de models i del savoir-faire procedent de Bizanci. El territori de Lentini, entre Catània i Siracusa, amaga, en les grutes que envolten la ciutat i entre el tresor de la catedral, les obres d’art, a vegades ben conservades, a vegades fragmentàries, que revelen lligams evidents amb l’Imperi romà d’Orient. Es tracta d’obres d’artistes grecs? Són el reflex d’una influència de l’estil de l’Orient cristià introduït a Sicília gràcies a les grans obres en mosaic empreses pels reis normands ? Constitueixen més aviat el fruit d’un art més local, sorgit d’una cultura grega adquirida en el moment de l’annexió de l’illa per l’imperi bizantí entre els segles IV i IX i, durant un breu parèntesi, al segle XI ? A través de la presentació d’algunes de les obres d’art conservades a Lentini, que es poden datar en els segles XI i XII, l’autor intenta respondre algunes d’aquestes qüestions.
Sulamith BRODBECK
Vers une remise en question de la « byzantinisation » excessive du décor de Monreale (Sicile, fin du XIIe siècle) à travers l’analyse du programme hagiographique
RESUM
Els mosaics de la catedral de Monreale han estat estudiats per grans bizantinistes, com Otto Demus i Ernst Kitzinger. Això no obstant, el programa hagiogràfic roman com un aspecte oblidat en els estudis del segle XX i inicis del segle XXI. Les cent setanta-quatre representacions de sants, estudiades aïlladament i després en el seu conjunt, forneixen una gran quantitat d’informacions. En primer lloc, la iconografia i la tria de les efígies revelen la riquesa i la varietat de préstecs d’aquesta decoració. Després, el lloc de les imatges en l’espai i les seves correspondències ens informen sobre les orientacions decisives del sobirà – promotor Guillem II. Si per a la reialesa normanda Bizanci roman una fascinació omnipresent, la posició del nou sobirà front a l’Orient evoluciona i el lligam amb la tradició grega, propi del regnat de Roger II, ja no és considerat de la mateixa manera. D’ara endavant, la política exterior del rei se situa al centre dels seus afers « europeus » i privilegia noves aliances, illustrades pels components anglo-normand i germànic del programa. És així com la decoració hagiogràfica matisa molt la tendència a la « bizantinització » excessiva de la decoració de Monreale, la qual ja no pot ser vinculada exclusivament a una tradició oriental.
Daniel CODINA
Les miniatures préliminaires du manuscrit Perpignan, BM 1
RESUM
Descripció i anàlisi de les miniatures « hors texte » del manuscrit Perpinyà BM 1 que indiquen i rememoren obres de reforma i ampliació de l’església de Sant Miquel de Cuixà pèr l’abat Oliba : el baldaquí sobre l’altar major i les dues capelles sobreposades de la cripta i de la Trinitat.
Immaculada LORES i OTZET
La sculpture de Saint-Michel de Cuxa à l’époque de l’abbé Oliba
RESUM
Les obres promogudes per l’abat Oliba a Sant Miquel de Cuixà (1008-1046), les coneixem sobretot com a obres d’arquitectura. Tanmateix, aquestes obres van ser també el suport d’una decoració. Aquesta dimensió decorativa de l’art de l’època d’Oliba, que s’ha perdut en bona part, és la que es vol recuperar en aquest treball, a través de l’anàlisi d’alguns fragments d’escultura encara conservats a l’abadia. La seva comparació amb altres exemplars de la primera meitat del segle XI, entre els quals destaquen els de Ripoll o els de Vic, permet considerar aquestes peces com a provinents de les realitzacions de l’abat al monestir del Conflent, especialment del baldaquí i de la capella de la Trinitat.
Aymat CATAFAU
Autour d’un document inédit de l’an mil sur Cuxa : échanges de biens et redéploiements territoriaux en Conflent
RESUM
La descoberta d’un document inèdit de l’any 1000 referent al patrimoni de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà permet d’afegir algunes dades suplementàries de la història del monestir i de les seves possessions. Mitjançant aquest document, l’abat Guifré i la comunitat donen l’alou que posseeixen a Cornellà, al Conflent, i reben del comte de Cerdanya, anomenat també Guifré, els llocs d’Erola, Canavelles i Aquas. Aquest intercanvi és un testimoni del moment en què el comte sembla concentrar les seves possessions de la vall del riu Cadí (Cornellà de Conflent) on hi funda l’abadia de Sant Martí del Canigó. Per la seva banda, Cuixà incrementa la seva obra de concentració territorial a l’alt Conflent, entorn al lloc del primer monestir, Eixalada. Aquest document permet de plantejar la qüestió dels redesplegaments territorials entre l’abadia i el comte al Conflent.
Richard DONAT
Étude anthropologique des ossements du reliquaire dit de saint Pierre Orseolo à Prades (Pyrénées-Orientales)
RESUM
El Tresor de l’església parroquial de Sant Pere de Prada (Pyrénées-Orientales) conserva diversos reliquiaris, un dels quals s’atribueix a sant Pere Orseol (928-987), Dux de Venècia entre el 976 i el 978. Aquest reliquiari, constituït per dues caixes de fusta esculpides, contenia un conjunt de quaranta-vuit ossos humans que han estat objecte d’un estudi antropològic, el qual ha posat en evidència la presència de, almenys, tres individus adults. Aquest estudi, que aporta informacions biològiques (edat, sexe, anomalies de tipus patològic o altres), planteja la qüestió de la identitat dels individus als quals pertanyen les restes. I, sobretot, permet excloure la identificació d’algunes d’aquestes restes amb Pere Orseol, a partir de la confrontació entre les dades antropològiques i les històriques.
Karim SAÏDI
Seings manuels des scribes et notaires du XIe au XIIIe siècle dans le Roussillon et l’Hérault
RESUM
El signum manus és un signe gràfic concret en l’escriptura. Emprendre una reflexió sobre els orígens d’aquest signe, les seves formes i el sentit de la seva inscripció, és d’una banda preguntar-se sobre l’escriptura en tant que acte social, sobre els homes instruïts en aquesta pràctica, actors i creadors de l’escriptura al mateix temps, així com en la naturalesa mateixa dels testimonis del passat. D’altra banda, el signum manus és una prefiguració o un preàmbul de la nostra escriptura contemporània. Aquest estudi aborda les qüestions de la gènesi del signum amb relació a l’ofici d’escriba, després el de notari. Es comparen les formes i les evolucions diferents que els signa han pogut tenir al Rosselló i al Llenguadoc.
Gabriel POISSON
Les vicomtes de Castelnou et la réforme grégorienne dans le diocèse d’Elne
RESUM
El llinatge vescomtal de Castellnou va ser creat pels comtes de Besalú poc després de l’any 1000. Des dels seus orígens els vescomtes van intentar d’apropar-se a alguns establiments eclesiàstics. Exclosos de l’abadia d’Arles pels comtes de Besalú, van quedar reduïts en una posició secundària a l’església d’Elna pels comtes del Rosselló. Aquesta posició secundària explica en part el suport actiu des vescomtes envers la reforma gregoriana. La personalitat de Guillem II, al mateix temps regent del vescomtat i abat de Sant Pau de Narbona, ofereix potser un altre aclariment sobre la fundació de canòniques afiliades a Sant Ruf d’Avinyó. Els lligams entre Sant Ruf i Sant Pau són antics, cosa que explica la fundació precoç dels priorats vescomtals de Castellnou, durant els anys 1080, i de Sant Feliu d’Amunt, a començaments del segle XII. La separació dels poder laics de l’Església, que comportava la reforma permet als Castellnou d’apoderar-se finalment de la seu episcopal d’Elna.
Gérard DEDEYAN
Conclusions
Xavier BARRAL i ALTET
Marcel Durliat, historien de l’art médiéval