Cécile TREFFORT
Introduction. Tombeaux et sépultures de l’époque romane : les monuments de l’indicible
RESUM
En totes les cultures, la mort es concebuda, expressada, representada pels vius i per a els vius. La mort es pensa, fonamentalment, a la llum de la vida. En l’època romànica, per al clergat i fidels, parlar de la mort, pensar-la, trespassar-la, és part integrant del pensament cristià en què « a vida » pot, segons el lloc en el qual ens situem, ser real o ideal, física o espiritual, efímer o etern. La « mort » no és llavors una fi, sinó un esdeveniment fonamental en l’existència humana, dividida entre aquest món i el món de més enllà amb unes fronteres poroses, amb un marc de temps estirat.
Com a introducció a aquest volum, ens oferim de navegar per dues vies paral.leles: una que suggereix pensar la vida, tot junt cos i ànima, aquí baix i en el l’altre món ; l’altre suggereix transcendir la mort, mirant més enllà de la tomba que es refereix a la mort, a la desaparició, a l’absència – a l’indicible, doncs, que les paraules i les imatges intenten d’expressar.
Vincent DEBIAIS
Écrire sur, écrire dans, écrire près de la tombe. Les aspects topographiques de l’inscription funéraire (IXe-XIIe siècle)
RESUM
Les inscripcions de l’Edat Mitjana poden, en una gran proporció, ser qualificades de « funeràries », sense que sigui tanmateix possible de definir clarament què s’entén per aquesta tipologia. Inclou, en efecte, inscripcions de formes, continguts i funcions molt variades, amb un únic denominador comú consistent en el fet d’evocar, d’una manera o d’una altra, la mort d’un personatge. De llargada molt variable, els textos funeraris s’inscriuen sobre objectes també molt diversos, de l’element que forma part integrant d’un monument funerari a l’objecte litúrgic aïllat, sense lligam amb la tomba. Sense pretendre resoldre el conjunt d’interrogants relatius a l’epigrafia funerària, la comunicació avança algunes pistes de reflexió a l’entorn de l’escriptura i la seva relació amb la tomba tot evocant les dades topogràfiques de les inscripcions (llur forma i localització).
Olivier PASSARRIUS
Archéologie du cimetière paroissial dans le Midi, en contexte rural (IXe-XIVe siècles)
RESUM
L’interès dels arqueòlegs i historiadors per al cementiri o el món dels morts, en general, no és nova. Inicialment centrada en les necropolis de l’alta Edat Mitjana, l’atenció dels arqueòlegs s’ha desplaçat recentment a segles més tardans, gràcies al desenvolupament de l’excavació arqueològica urbana qu’ha permès l’excavació de cementiris parroquials urbans o de llocs d’enterrament de comunitats religioses. Aquestes operacions, sovint recents, proporcionen dades valuoses sobre l’organització de la zona d’enterrament, la seva gestió, les pràctiques d’enterrament o la tipo-cronologia de les tombes. En tots aquests llocs, la contribució del treball de camp antropològic i dels estudis tafonòmics resulta crucial per a la comprensió de l’atenció prestada al mort. De la mateixa manera la contribució per l’historiador o l’arqueòleg, de les anàlisis paleogenètiques o de les investigacions sobre l’ADN de certs gens patògens obre ara noves perspectives per a l’estudi dels grans conjunts funeraris.
Jean-René GABORIT
Les tombeaux des saints. Monuments funéraires élevés en France à l’époque romane en l’honneur de personnages à la sainteté admise ou reconnue
Géraldine MALLET
L’œuvre de tombier de l’atelier de R. de Bia (début du XIIIe siècle, Catalogne du Nord)
RESUM
Dintre de l’aparent homogeneïtat de l’esculptura romànica de marbre a la Catalunya del Nord, és difícil de fer sobresortir personalitats, mestres amb un estil ben confirmat. Cal esperar l’últim terç del segle XII i el principi del segle següent per tal de veure sorgir esculptors dels quals les obres se distingeixen clarament del conjunt de la producció, que l’historigrafia ha anomenat, pel que fa el més antic i per manca de signatura, « el mestre de Cabestany » i pel més recent, « Ramon de Bianya », segons les inscripcions gravades sobre diferents relleus de factura semblant. L’obra d’aquest no s’ha estudiat d’ençà de l’article de Marcel Durliat, al 1973, en el marc d’estudis monogràfics. Ens proposem aquí de reflexionar sobre el nom del taller, sobre la seva posició en el context artístic rossellonès desembocat sobre una producció marbrera funerària que, fins aleshores, sembla haver estat essencialment reservada a l’esculptura monumental i mobiliar. Tot i que no se pugui encara resoldre, la qüestió de l’origen i de la formació del taller se troba plantejada.
Alexis CORROCHANO
Entre nécropoles et cimetières : tombes, lieux d’inhumation et mémoire funéraire à travers l’archéologie des VIIe-XIe siècles dans le sud de la France
RESUM
La qüestió de la memòria dels morts representa un element clau dels estudis d’arqueologia funerària medieval. Aquest article presenta una recerca en curs en el marc d’un doctorat dedicat a les formes i els espais d’inhumació entre els segles VII i XI. Al Migdia llenguadocià, les dades arqueològiques permeten un estudi detallat de la tomba i del lloc d’inhumació, alhora que permeten també abordar els temes subjacents de l’organització de l’espai, de les pràctiques i de la memòria funerària.
Arturo Carlo QUINTAVALLE
L’Antique et les monumenta de la Réforme grégorienne
Daniel CAZES
La réutilisation funéraire des sarcophages paléochrétiens du sud-ouest de la France jusqu’au XIIIe siècle
RESUM
Amb el renaixement de la ciutat, el seu creixement, la seva nova monumentalització del segle XI al XIV, Tolosa va « reciclar » alhora els materials dels edificis romans i els sarcòfags de les seves necròpolis, sobretot de les paleocristianes. Ens concentrarem en dues mirades sobre la reutilització funerària de sarcòfags esculpits als segles IV i V que defineixen un art paleocristià propi d’un « gran Sud-Oest », regió dins la qual aquest va expandir-se a partir de les altes valls de la Garona. Propi de l’aristocràcia de la fi de l’Imperi romà, l’art paleocristià no va deixar de ser -o va tornar a esdevenir- un signe d’identitat social i de poder al llarg de l’Edat Mitjana dins les regions que l’havien emprat inicialment. És això el que va succeir en el si de la família dels comtes de Tolosa, i sens dubte també en el cas dels seus aliats - i fins i tot dels seus adversaris - dins dels mateixos marcs i conflictes territorials.
Fabrice HENRION
Remplois de sarcophages du haut Moyen Âge et souvenir de leur image à l’époque romane en Bourgogne et alentours
RESUM
Entre l’antiguitat tardana i l’alta edat mitjana, el territori de l’actual Borgonya és el marc de la creació d’una veritable indústria de producció de sarcòfags de pedra, tant en les calcàries de l’aurèola juràssica de la Conca de París com en les pedres arenoses de la vora sud del Morvan. Aquest fenomen sembla acompanyar la cristianització de les poblacions i pot ser il.lustrat pel creixent nombre de tombes en els cementiris associats a un santuari, bé que encara no es poden entendre els mecanismes d’aquest fenomen. Però la relació sembla prou demostrada amb l’alta Edat Mitjana per tal que el sarcòfag, o una imatge, sigui un testimoni de l’antiguitat del lloc, del seu prestigi o del d’aquells que desitgen ser-hi enterrats. La relació amb els orígens, la inclusió dels contemporanis dintre d’una continuïtat establerta i reconeguda, es manifesten amb proves materials ; el sarcòfag n’es una.
Francesca ESPAÑOL
Panthéons comtaux en Catalogne à l’époque romane. Les inhumations privilégiées du monastère de Ripoll
RESUM
Estudi dels enterraments comtals a Ripoll des del s. IX fins al s XII. Les inhumacions més antigues corresponen als predecessors de l’abat i bisbe Oliba, un conjunt de sarcòfags que podria haver estat situat sota la capella consagrada al Salvador, localitzada a occident de l’ésglésia, en alt. La presència de dita capella en aquest sector i de les dues torres-campanar, suggereixen l’existència d’un westwerk, l’atri del qual hauria tingut funció funerària d’acord amb l’ús que assumeixen dits àmbits a l’arquitectura alt medieval. El costumari del monestir recolza dita interpretació ja que documenta l’existència a Ripoll d’una galilea.
Pel que fa als sepulcres d’època romànica, s’analitza l’atribuit a Ramon Berenguer III i es dedueix que va existir un segon exemplar, bessó d’aquest, destinat a Ramon Berenguer IV que es degué perdre quan, vers 1300, les restes del comte foren traslladades a una arca de plata a l’interior de l’església. El fet es relaciona amb l’intent del monestir de recuperar el favor dels reis catalans per mitjà de la santificació d’un dels membres del llinatge. Ripoll havia perdut d’ençà d’Alfons el Cast el seu pes com a panteó dinàstic i la crisi que impera al llarg del segle XIII al cenobi degué conduir els monjos a buscar-hi alguna sortida.
El terratrèmol que el 1428 va destruir les cobertes de l’església i va fer caure la torre-campanar nord s’albira transcendental per entendre l’evolució posterior del panteó comtal. El sector occidental de l’església va quedar molt malmés i, com a conseqüència, els mausoleus aixoplugats en aquesta zona fins aleshores van redistribuir-se pel claustre i per l’exterior de la portalada romànica. Els historiadors que visiten el monestir d’ençà del segle XVII els localitzen en aquests indrets, llevat del reliquiari de Ramon Berenguer IV que seguia a l’església.
Finalment, es fan diversos apunts relatius al significat de la portalada monumental i a la seva cronologia a partir de l’espoli del tresor del monestir per part de Ramon Berenguer IV i la relació que pot tenir amb aquest fet el contingut de la Brevis Historia Rivipullensis composada l’any 1147.
Eduardo CARRERO SANTAMARIA
Cathédrale et topographie funéraire dans l’architecture médiévale de la Péninsule Ibérique
Anne EMBS
Nécropole dynastique, mémoire clanique : naissance et développement d’un phénomène
RESUM
Pels volts de l’any mil es detecta una preocupació comuna a l’aristocràcia, la de la celebració i manteniment de la memòria ancestral, garant de la legitimitat de les dinasties. La fundació d’una necròpoli fou per a l’aristocràcia un mitjà de manifestar l’antiguitat i la continuïtat del llinatge així com també el domini d’una família sobre un territori. Aquest domini es pot traduir en l’acumulació visual de tombes realitzades en materials fastuosos i també en cerimònies funeràries sumptuoses. Així, de manera gairebé contemporània van ser fundats els panteons dinàstics dels comtes de Vendôme a la colegial de Saint-Georges-de-Vendôme, dels comtes d’Angoulême a l’abadia de Saint-Cybard o encara dels vescomtes de Beaumont a Etival-en-Charnie. La política funerària dinàstica va ser un mitjà de manifestar el poder d’un llinatge, de la mateixa manera que ho foren les fundacions religioses i les construccions de castells.
Philippe PLAGNIEUX
Le tombeau de la reine Adélaïde de Maurienne (†1154) à Saint-pierre de Montmartre : entre célébration mémorielle et béatification
RESUM
El 1153, Adélaïde de Maurienne va professar al monestir de Saint-Pierre de Montmartre, que ella mateixa havia començat a construir ja feia temps juntament amb el seu difunt espòs el rei Lluís VI. En l’ocasió de la instal.lació de les religioses l’any 1134, el rei insistia en la implicació personal de la reina i alhora en la funció memorial i reial d’aquesta abadia tot precisant que ell l’havia fundada, a instàncies de la seva esposa, per al repòs tant de la seva ànima com de les dels seus predecessors. Probablement poc després del decés de la reina l’any 1154 un monument funerari amb la seva efígie fou dreçat dins el cor de les monges. Aquesta obra va ser doncs realitzada almenys una generació abans que no es comencés a precisar la definició del jacent d’intencionalitat escatològica. Aquesta sepultura, per tant, ha de ser vinculada a la sèrie de tombes romàniques destinades a commemorar la memòria del fundador, el qual, ja pràcticament arribat a la glòria celestial, podia ser invocat com a intercessor privilegiat de la comunitat. D’altra banda, el monument d’Adélaïde de Maurienne ha de ser formalment i estilísticament relacionat amb les tombes retrospectives dels sobirans merovingis realitzades a Saint-Germani-des-Prés cap a mitjan segle XII. L’efígie reial de Saint-Pierre de Montmartre constitueix, en aquestes condicions, una important referència cronològica per a la datació de la primera escultura gòtica de l’Île-de-France.
Therese MARTIN
Vie et mort dans le Panthéon de San Isidoro de León
RESUM
Aquest estudi sosté que la memòria medieval no resideix només en les tombes, sinó també en els palaus reials. El Panteó de Sant Isidor de Lleó és l’exemple ideal per abordar aquesta qüestió, ja que aquest espai arquitectònic únic compleix amb múltiples objectius i té molts significats. Si bé les funcions i usos de l’edifici han canviat durant els segles XI i XII, d’acord amb les necessitats del moment i els desitjos dels patrocinadors, un fons de memoria hi va estar present al llarg dels anys.
Milagros GUARDIA
La mort de Thomas Becket d’après l’Espagne
RESUM
La meva contribució preten revisar el tema de la primerenca acollida a la Península Ibèrica, de les relíquies i del culte a sant Thomas Becket. En un primer capítol hi són recollits els testimonis documentals més rellevants que ens permeten determinar els promotors del seu culte: els membres de les famílies reials, entre els quals, la reina Eleonor Plantagenet de Castella, l’ordre cistercenca, les canòniques regulars, o els detentors d’algunes seus episcopals. En segon lloc, analitzo, tot aportant noves interpretacions dels respectius programes iconogràfics, les principals obres conservades amb imatges de la vida i dels miracles del sant de Canterbury. Es tracta, en particular, de l’altar de l’església de Sant Miquel d’Almazán, del cicle pictòric de Sant Nicolau de Sòria i, de manera més detinguda, de les pintures murals de la capella de Becket a Santa Maria de Terrassa i els tituli que les completen.
Anna THIRION
L’ancienne tribune abbatiale de Saint-Michel de Cuxa. De la sculpture à la structure, nouvelle approche
RESUM
La meva contribució preten revisar el tema de la primerenca acollida a la Península Ibèrica, de les relíquies i del culte a sant Thomas Becket. En un primer capítol hi són recollits els testimonis documentals més rellevants que ens permeten determinar els promotors del seu culte: els membres de les famílies reials, entre els quals, la reina Eleonor Plantagenet de Castella, l’ordre cistercenca, les canòniques regulars, o els detentors d’algunes seus episcopals. En segon lloc, analitzo, tot aportant noves interpretacions dels respectius programes iconogràfics, les principals obres conservades amb imatges de la vida i dels miracles del sant de Canterbury. Es tracta, en particular, de l’altar de l’església de Sant Miquel d’Almazán, del cicle pictòric de Sant Nicolau de Sòria i, de manera més detinguda, de les pintures murals de la capella de Becket a Santa Maria de Terrassa i els tituli que les completen.
Daniel CODINA i GIOL
Mort, sépulture et culte de saint Pierre Orséolo à Saint-Michel de Cuxa
RESUM
Relació de la mort sepultura i culte o veneració del Duc de Venecia Pere Orsèol, monjo de Cuixà al s. X. Explicació del que queda de testimoni objectiu d’aquests fets.
Richard DONAT
Les reliques du doge Pietro Orseolo conservées à Saint-Michel de Cuxa et à Saint-Pierre de Prades : à quels saints se vouer ?
RESUM
La figura del dux de Venècia Pietro Orseolo (928-988), convertit a la vida monàstica i retirada a Sant Miquel de Cuixà, resta estretament lligada a la història de l’abadia on, segons la tradició hagiogràfica, va portar-hi una vida consagrada a la pregària i a la penitència, fins a la seva mort l’any 988. Sacralitzades per l’abat i bisbe Oliba, les restes corporals de Pietro Orseolo van tenir una història accidentada que acaba, d’una translació a l’altra, amb la fragmentació del cos sant. L’anàlisi del contingut de dues caixes reliquiari atribuïdes al sant, conservades una en el tresor de l’església parroquial de Saint-Pierre de Prades i l’altra a l’abadia de Cuixà, permet replantejar la qüestió de les relíquies de l’il.lustre personatge, tot confrontant-ne dades historiogràfiques i antropobiològiques.
Delphine BOYER-GARDNER
Une mémoire enfouie. Réflexion autour du dépôt despontificalia et d’inscriptions nominales dans les tombes d’évêques aux XIe et XIIe siècles : l’exemple de l’Aquitaine
RESUM
En els segles XI i XII, la sepultura episcopal és un suport de memòries creuades : la individual i personal del que hi és sepultat, però també, per raò de l’estatut particular del difunt, la de l’Església que dirigia i encarnava en la seva vida. Com a interfície entre el mort i la comunitat dels vius (que en aquest cas inclou potencialment el conjunt del clergat i dels fidels de la diòcesi), és possible reconèixer-hi diferents fromes i graus d’expressió de la recordança, a la vegada en els elements visibles i invisibles que la constitueixen. La sepultura epuiscopal, considerada en relació amb l’entorn eclesial, litúrgic i funerari en el qual s’inscriu, s’ha de conpemplar com un objecte de memòria en sentit propi.
Stefania BABBONI
La sépulture de Obertus de Placentini dans la basilique de San Savino
RESUM
L’anàlisi de les sepultures de l’església de San Savino a Piacenza permet afirmar amb certesa que el complex va ser construït segons una pràctica estesa, a una zona ja ocupada per una necròpolis romana, encara en ús, a l’extrem oriental de la vila. Com passa sovint amb les zones d’enterrament que voregen els camins sortint de les ciutats en època antiga, aquest sector, i amb ell la basílica saviniana, esdevé un centre important per al desenvolupament del teixit de la ciutat medieval, transformant els entorns de suburbio a vicinia, de perifèria a barri urbà. La descoberta d’una columna funerària inèdita, al costat nord del claustre, amb una inscripció atribuïda a una persona que va viure en les primers dècades del segle XII, Obertus de Plancentini, ha permès de precisar la datació d’un edifici que es troba enmig del debat crític sobre l’origen de l’arquitectura romànica lombarda, des del 1978 i la publicació de la monografia de Roberto Salvini.
Maria Lluïsa QUETGLES ROCA
Les deux sculpteurs du sarcophage de Doña Sancha
RESUM
El sarcòfag de Doña Sancha ha suscitat sempre un gran interès, almenys des del principi del segle XVII, tal com ho mostra el sermó fúnebre pronunciat el 1622, en ocasió del trasllat a la localització actual. El segle passat fou l’objecte especialment d’un article de A. K. Porter (1922) i de la tesi doctoral de D. L. Simon (1977), indispensable perquè, després d’un valuós balanç historiogràfic, demostrà que dos tallers varen treballar-hi simultàniament. Tanmateix l’autor no fa una atribució precisa dels dos costats menors, però és precisament gràcies a ells que, en aquest article, podem determinar la zona d’acció de cada un dels dos esculptors. Més enllà d’aquest fet, aquest article vol posar les bases per a una lectura iconogràfica nova d’aquesta obra en clau històrica i política, tot situant la mateixa comtessa Doña Sancha com a comitent del seu propi sarcòfag.
Guillaume GRILLON
Les plates-tombes bourguignonnes : la constitution d’un modèle (XIIe-XIIIe siècles)
RESUM
El monument funerari medieval, als inicis, no és més que una simple làpida de pedra toscament rectangular i antropomòrfica sobre la qual la creu ocupa un lloc important. Això no obstant, s’observa bastant ràpidament una personalització de la làpida. Apareixen elements que ho indiquen als costats o al lloc de la creu i es comencen a inscriure textos sobre el monument. A Borgonya, és a mitjans del segle XIII que la làpida funerària medieval es normalitza, en la seva forma i en la seva funció, amb la representació del retrat del difunt de cos sencer, associada a una inscripció funerària. En l’espai d’un segle, la preocupació per la salvació de l’ànima, que era la principal motivació per a fer-se enterrar a l’església, acaba coexistint també amb la necessitat del difunt de deixar en la pedra el record del seu pas per la terra. A la commemoració espiritual s’hi afegeix, d’aquesta manera, una commemoració més temporal.
Marc SUREDA i JUBANY
In memoria eterna erit justus. Art, liturgie et mémoire au tombeau de Guillem de Montgrí (†1273)
RESUM
Guillem de Montgrí (1195-1273), sagristà major de la catedral de Girona i arquebisbe electe de Tarragona, conqueridor de les Pitiüses, fou un dels personatges més importants de tot el segle xiii a Catalunya. Al seu monument funerari, que ha pogut ser reconstruït gràficament, la seva tomba gòtica amb estàtua jacent i dins un arcosoli - potser la més antiga d’aquest tipus a Catalunya - estava situada al costat de la porta d’accés al claustre, al seu torn monumentalitzada i dotada d’una notable elaboració iconogràfica. El conjunt, obra del mestre Bartomeu, va ser un punt fort de les circulacions litúrgiques i a la vegada un escenari excel.lent per a la commemoració col.lectiva del difunt, que coneixem gràcies a la documentació. El monument es trobava en una posició “xarnera” en el marc de la catedral, entre els usos i la topografia funerària antigues, una nova expressió artística i el camí vers la fórmula destinada a l’èxit al cap d’uns anys: la capella funerària gòtica.
Jacqueline LECLERCQ-MARX
Les monuments funéraires du nord de l’Europe aux XIe-XIIe siècles. L’exception scandinave
RESUM
Els monuments funeraris escandinaus del segle XI presenten marcades especificitats amb relació amb els que foren realitzats en el mateix moment a la resta d’Europa, fins al punt que es pot parlar veritablement d’« excepció ». Pel que fa als monuments d’estil romànic que els succeïren, encara presenten característiques que els distingeixen de les altres produccions, tot i que s’hi acosten en molts aspectes. A més a més, si l’epigrafia hi té sovint un lloc preferent, formes, estils i materials difereixen notablement segons els llocs i els tallers d’escultura. L’estudi conjunt d’aquestes dues categories de monuments, permet sobretot veure com el cristianisme s’ha acomodat amb certes tradicions locals en matèria funerària, abans de suscitar-ne de noves, més d’acord amb les seves. També ens permet veure la gran varietat de formes de les tombes, i el sorprenent sincretisme iconogràfic com ho demostren els monuments del segle XI, així com la permeabilitat de l’escultura romànica a les influències de l’exterior - però això no li va impedir de mantenir lligams subtils amb el seu passat.
Marie-Pasquine SUBES
Autour de la représentation des funérailles : confrontation de sources iconographiques et liturgiques
RESUM
Aquesta contribució es recolza en l’observació de baix relleus que decoren l’exterior de la catedral de Saint-Jean de Perpinyà, remarcables no només per la seva disposició en el mur, sinó també per la seva precisa representació dels funerals. A partir d’aquestes obres, proposem recerques per a reunir les imatges dels segles XII i XIII amb representacions de la mort i, més específicament, els funerals, i el que podem saber de la corresponent litúrgia. L’objectiu es divideix en dues parts: una primera sobre les fonts litúrgiques pròpiament dites; i la segona part es basa en l’anàlisi de les imatges que mostren els funerals, per intentar mostrar l’evolució al llarg del segle XIII que porta a representacions molt «ritualitzades» i més específicament la de l’absolució.
Cécile TREFFORT
Conclusions
Chronique
Résumés